dimecres, 21 de març del 2012

Fidelitat promiscua

L’objectiu d’aquest escrit és donar arguments que facin reflexionar sobre el concepte de fidelitat, entesa com a no promiscuïtat, com una invenció cultural que no forma part de la naturalesa humana i que, al meu entendre, destrueix més parelles de les que aconsegueix mantenir unides.

Per començar, és important situar els orígens de la sacralització de les relacions, el moment on va començar a veure’s de manera pejorativa la promiscuïtat. Segons van consensuar uns quants autors del s. XIX, entre ells Johann Jakob Bachofen[1], a l’”albada” de la humanitat els éssers humans s’organitzaven en una espècie de matriarcat on s’adoraven deïtats femenines i on les relacions sexuals, promiscues, honoraven aquestes deïtats. Segons expliquen Bachofen i altres autors, aquesta etapa de promiscuïtat va finalitzar en el moment en què la humanitat va descobrir que els mascles també participaven de la concepció, un descobriment empíric gràcies a la convivència amb els animals domesticats i a la seva observació. El moment en què els homes van saber que ells també participaven dels naixements, l’única manera d’assegurar-se que els fills que naixien de les seves parelles eren també seus era assegurar-se que aquestes no tenien relacions amb ningú més. Per tant, la no promiscuïtat va néixer com a mètode per assegurar la pròpia descendència, un impuls que forma part dels instints naturals de qualsevol espècie.