El poder de les persones

Aquest text vol ser una eina de reflexió per totes aquelles  persones que estem cansats d’un sistema que avança a costa de trepitjar a qui està a sota, d’un sistema on les persones són l’última prioritat, persones que volem canviar el sistema, que creiem que és possible i que volem creure que és inevitable.

Durant molts anys, massa, les ànsies de transformació s’han canalitzat en molts fragments de lluita: manifestacions, revoltes, vagues, etc. Lluites que han aconseguit guanyar molts dels drets del que ara gaudim, però que vist amb perspectiva, ja fa temps que no aconsegueixen res, ans al contrari, moltes d’aquestes lluites acaben generant un espiral de protesta que no arriba enlloc; m’explico, quants casos es coneixen de manifestacions fetes per una causa justa que han acabat amb aldarulls, generalment provocats per les autoritats? Aquests aldarulls, òbviament, han generat detencions i sancions, i aquestes detencions i sancions han generat noves manifestacions per protestar per les detencions, les sancions i la violència policial. El que provoca més detencions i més sancions i més protestes. En definitiva, una espiral que oblida la causa primera, la que feia estratègica la protesta, fos la que fos, una espiral que es retroalimenta, fent-nos perdre l’objectiu, l’horitzó a on volíem arribar.

Es busquen herois

Molts entesos, i d’altres no tan entesos, que han opinat en diferents mitjans sobre el 15M, coincideixen en què una possible continuació del moviment seria que es convertís en una formació política, que pogués presentar-se a les properes eleccions generals i obtenir representació democràtica per poder tirar endavant les propostes que es formulen des de les diferents assemblees. En un article al diari ARA, Toni Soler deia que aquesta era la prova de foc a la que s’havien de sotmetre els moviments ciutadans per demostrar que realment eren representatius d’un sector de la societat.

Reflexions sobre la legitimitat de les acampades

Fa uns dies, quan van començar les acampades a Madrid i es van anar escampant per la península, crèiem, influenciats encara per les revolucions del nord d’Àfrica, que els esdeveniments marcarien un punt d’inflexió, que hi hauria un abans i un després d’allò, en definitiva, que estàvem fent història.

Però el resultat de les eleccions municipals ha estat com una galleda d’aigua freda, una patacada contra la realitat que, almenys a mi, m’ha fet plantejar moltes coses. Sumant totes les persones implicades, ni que sigui de manera ínfima, les acampades no congreguen més que una minoria. Una minoria que, si es vol, fa reinvindicacions justes, pel bé comú i, està clar, sense interessos privats ni polítics de cap mena. El problema el veig en la legitimitat d’aquestes reivindicacions, amb quin dret una minoria pot exigir res? Si alguna cosa caracteritza les democràcies, i fins i tot el sistema assembleari, és que les minories no decideixen, les decisions es prenen en funció de la majoria. Ens queixem que els polítics no representen el poble i ens atorguem la representació a nosaltres, quina diferència hi ha?