Independència sí, socialdemocràcia també.

En aquests dies en què sembla que el procés d’independència que està vivint Catalunya ha ocupat, no sense motiu, la totalitat dels mitjans, m’ha vingut de gust fer un breu parèntesi i parlar d’un altre gran clàssic dels nostres dies: la crisi.

Sembla que amb els càlculs i estudis exposats l’altre dia al programa “Valor afegit” de Tv3, el futur estat català no serà tan ric com ens pensem, i és per això que, amb procés nacional o sense, ens continuarà tocant plantar cara la crisi i a les seves conseqüències reals: les retallades. Em ve de gust parlar de la crisi perquè he tingut el privilegi de llegir un llibre que és una joia, que parla sense embuts i deixa les coses clares, tant parla de les causes com de les possibles solucions a aquesta crisi que estem vivint.

Desigualtat: quan els savis i la realitat es troben.

El primer en explicar-m’ho va ser el magnífic Zygmunt Bauman, però no va ser l’últim, rere seu també m’ho van explicar Stephane Haesel i el seu famós llibre “Indigneu-vos”, també Tony Judt en el seu “El món no se’n surt” i algun altre que segur que oblido. Els tres savis ancians, si se’m permet la confiança, tenen (o tenien en el cas de Judt, en pau descansi) molt clar que la desigualtat no només afecta als que estan a sota sinó que ens afecta a totes i a tots, afecta sobretot al  famós 99% que últimament s’està posant de moda. Tot i que a l’1% restant, els que són immunes a tot, també els perjudica la desigualtat, però amb la paradoxa que aquesta mateixa desigualtat és la que els permet mantenir el seu status.

De Jane Jacobs a Jordi Borja i tiro perquè em toca

Jane Jacobs

Llegint alguns textos del geògraf Jordi Borja i de l’emblemàtica Jane Jacobs m’he adonat que els dos pensadors coincideixen en molts aspectes. Els dos es mostren preocupats per la seguretat de l’espai públic i culpen a l’urbanisme funcionalista de no generar espais polivalent on sempre hi hagi ulls de ciutadans que vigilin. Coincideixen en molts aspectes tot i no compartir contextos; mentre Jacobs està vivint l’hegemonia de l’arquitectura moderna de Le Corbusier, contra la que es posiciona; Borja conviu amb les anomenades ciutats postmodernistes que sembla que han deixat endarrere els principis del CIAM, tot i continuar presentant les mateixes problemàtiques: inseguretat, poca diversitat d’usos, classisme, etc. Les nostres ciutats, i en conseqüència l’espai públic, no han solucionat els seus problemes en aquests darrers 40 anys tot i haver viscut un canvi de paradigma. Aquest fet pot indicar que el problema de les nostres ciutats no és tan un problema de reformes i plantejaments sinó un tema estructural, un problema d’origen.