L'art d'amargar-se la vida en el món associatiu

Fa una temporada vaig llegir el llibre L’art d’amargar-se la vida de Paul Watzlawick, un llibre original i divertit a la vegada que molt útil, un llibre que dóna lliçons de com amargar-se la vida, uns consells que en el fons no expliquen sinó coses que la majoria ja fem sense adonar-nos que realment no fem que amargar-nos la vida. Un llibre d’”anti-auto-ajuda”, satíric i intel·ligent en parts iguals. Tot i que el llibre fa referència a actituds individuals, mentre el llegia no podia evitar trobar paral·lelismes amb comportaments del món associatiu, comportaments que es poden trobar en moltes associacions i que només ajuden a amargar la vida dels que ens formen part. I això és el que em proposo en aquest escrit, escriure un breu manual, a l’estil de Watzlawick, sobre com amargar-nos la vida formant part d’una  associació.

Els reptes de l’Esplai en la societat líquida

Crear espais de cohesió social, combatre l’individualisme i retornar als nens el dret a empipar als adults

Societat postmoderna, societat del risc, societat líquida… són alguns dels noms amb què els acadèmics han batejat la societat occidental de les últimes dècades. Una societat marcada per haver-se convertit en una societat de consumidors, en lloc d’una societat de productors, com érem fins a mitjans del s. XX. Marcada per una globalització on les fronteres han perdut el sentit i tot està relacionat: les polítiques agràries de la UE fan passar gana als pagesos de Nicaragua, la guerra civil del Sudan provoca que a nosaltres en surti més car omplir el dipòsit, les decisions d’una assessoria nord-americana fan que se’ns pugi la hipoteca, i mil exemples més. Una societat marcada també pel triomf de les polítiques neoliberals que han sotmès la política a la dictadura dels mercats.

Nosaltres, els monitors i monitores no restem al marge d’aquests canvis, ens hem d’adaptar i respondre a les noves necessitats que presenten els nens i nenes actuals i continuar encaparrats en buscar la manera de col•laborar, des de l’educació en el lleure, per fer d’aquest un món més agradable per viure-hi. Per això cal un replantejament de l’esplai, pensat per a la societat moderna clàssica, no per aquesta nova societat líquida. Ens hem d’adaptar sense perdre el contingut, la base que ens dóna sentit: educar els nens i joves per a fer possible un món millor per a totes i tots.