Els "perquès" del conflicte de la N-II

Estat de la qüestió en un mapa mental

Les infraestructures, especialment les viàries, afecten a molts àmbits de la nostra societat. Són el canal que més s’utilitza per als desplaçaments de persones i mercaderies. Però per altra banda, tot i que tots les usem, cada cop més persones tenen clar que la seva presència provoca greus problemes en els ecosistemes, a l’hora que els vehicles són uns dels grans emissors de gasos d’efecte hivernacle. Les carreteres, especialment les vies ràpides, són un vector imprescindible per al desenvolupament econòmic d’una regió, una regió ben connectada té més capacitat d’atraure activitat econòmica i els seus habitants tenen més facilitat per desplaçar-se per anar a treballar. Però les infraestructures no són només una qüestió econòmica i social, l’organització territorial d’Espanya, les ha convertit també en un front de lluita polític, que són utilitzades com a cara visible de l’espoli fiscal d’Espanya cap a Catalunya. O com a mostra de generositat, en el cas contrari, d’Espanya cap a Catalunya.

Es busquen herois

Molts entesos, i d’altres no tan entesos, que han opinat en diferents mitjans sobre el 15M, coincideixen en què una possible continuació del moviment seria que es convertís en una formació política, que pogués presentar-se a les properes eleccions generals i obtenir representació democràtica per poder tirar endavant les propostes que es formulen des de les diferents assemblees. En un article al diari ARA, Toni Soler deia que aquesta era la prova de foc a la que s’havien de sotmetre els moviments ciutadans per demostrar que realment eren representatius d’un sector de la societat.

Reflexions sobre la legitimitat de les acampades

Fa uns dies, quan van començar les acampades a Madrid i es van anar escampant per la península, crèiem, influenciats encara per les revolucions del nord d’Àfrica, que els esdeveniments marcarien un punt d’inflexió, que hi hauria un abans i un després d’allò, en definitiva, que estàvem fent història.

Però el resultat de les eleccions municipals ha estat com una galleda d’aigua freda, una patacada contra la realitat que, almenys a mi, m’ha fet plantejar moltes coses. Sumant totes les persones implicades, ni que sigui de manera ínfima, les acampades no congreguen més que una minoria. Una minoria que, si es vol, fa reinvindicacions justes, pel bé comú i, està clar, sense interessos privats ni polítics de cap mena. El problema el veig en la legitimitat d’aquestes reivindicacions, amb quin dret una minoria pot exigir res? Si alguna cosa caracteritza les democràcies, i fins i tot el sistema assembleari, és que les minories no decideixen, les decisions es prenen en funció de la majoria. Ens queixem que els polítics no representen el poble i ens atorguem la representació a nosaltres, quina diferència hi ha?