Aquest post és una reflexió feta després de la lectura de "Sustainable landscapes:
contradiction, fiction or utopia?, de Marc Antrop (2006). Però abans
d’entrar a valorar si els paisatges sostenibles poden ser una realitat o no,
cal una consideració prèvia, que Antrop oblida en el seu article, definir què
significa un paisatge sostenible. A l’article dóna la sensació que paisatge
sostenible s’assimila a explotació sostenible del territori, però el concepte
de paisatge tot i incloure el territori és un xic més ampli, incloent també
temes de percepció i d’identitat, que en l’article no s’expliciten.
Si s’entén sostenibilitat com la capacitat de “satisfer
les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les
generacions futures” (Brundtland, 1987), la primera pregunta que cal fer és
quines necessitats satisfà el paisatge, entès com “una porció del territori tal
com la percep la població” (definició del Conveni Europeu del Paisatge). Com a
porció de territori, satisfà totes aquelles demandes necessàries per al
desenvolupament dels éssers humans, bàsicament productives i ambientals, però
també socials. En la segona part de la definició és on les coses no són tan
clares, un paisatge és més que el territori que el conforma, també és la
percepció de la població que el contempla, per tant el paisatge satisfà unes
necessitats que el territori físic no és capaç de satisfer, necessitats relacionades
amb valors intangibles, com la cultura, la identitat o l’estètica.
