Més enllà de més enllà dels límits del creixement

El llibre “Els límits del creixement” fou encarregat l’any 1970 pel Club de Roma, un grup format per 105 científics, polítics i altres figures que provenien de 30 països diferents, l’objectiu dels quals era reflexionar sobre els canvis que s’estaven produint al planeta com a conseqüència de les activitats humanes. El Club de Roma ha estat considerat una institució paradigmàtica del neomaltusianisme, un pensament que es veu molt reflectit en algunes de les seves publicacions, com és el cas del llibre que ens ocupa.

El llibre es va encarregar amb l’objectiu de, segons es comenta a la introducció, “induir als lectors a pensar en les conseqüències del creixement i a considerar la necessitat d’una acció concertada si realment volem preservar l’habitabilitat de la Terra per a nosaltres i els nostres fills”. La metodologia utilitzada per al llibre beu directament del paradigma neopositivista de l’època, motiu pel qual els autors es basen estrictament en dades quantitatives i en raonaments científics i matemàtics per a elaborar les conclusions.

La conclusió més important a la que va arribar el llibre és que no es pot créixer infinitament en un planeta finit, concretament els autos deien que “si la industrialització, la contaminació ambiental, la producció d’aliments i l’esgotament dels recursos mantenen les tendències actuals de creixement de la població mundial, aquest planeta assolirà els límits del seu creixement en el transcurs dels pròxims cent anys”.

Decréixer o morir, la trampa malthusiana del s. XXI

L’economista Thomas Robert Malthus publicava a finals del s. XVIII el seu famós “Primer assaig sobre la població”, en aquest assaig defensava que mentre que la població creixia a un ritme exponencial (2, 4, 8, 16, 32...), els aliments ho feien a ritme aritmètic (2, 4, 6, 8, 10...). Aquesta asincronia portaria inevitablement, segons Malthus, a un punt on no hi hauria prou aliments per abastir a la població, el que més tard s’ha anomenat la trampa malthusiana.  Davant d’això, Malthus va pronosticar una sèrie de frens preventius: retard de l’edat del matrimoni, reduir la fecunditat, retirar subsidis a les classes desafavorides, etc. Aquests frens preventius havien de servir per evitar arribar a la trampa malthusiana, on actuarien els frens repressius: bàsciament un augment de la mortalitat en forma d'epidèmies, fam, etc.. El que Malthus no va preveure fou l’enginy humà per afrontar les adversitats, que ha permès, mitjançant successives innovacions tècniques, anar esquivant els colls d’ampolla malthusians augmentant la productivitat i els rendiments agraris, un fenomen que sí havia predit, en canvi, Esther Boserup.

A favor de la pujada de preu del combustible

La pujada del preu de la gasolina és un cas paradigmàtic de quan els interessos individuals  es donen l’esquena amb els col·lectius. Ens demostra que vivim en una paradoxa contínua, en una contradicció constant. A tots ens molesta que pugi el preu de la gasolina, ens fa perdre poder adquisitiu a l’hora que fa pujar de preu molts productes on el transport representa una part important del costos.

Però la pujada del preu del combustible, mirada des d’una perspectiva de col·lectivitat, és una bona notícia. Molts dels problemes del món actual estan provocats directament per l’abús que es fa del petroli i de la mobilitat. A nivell ambiental, la crema de petroli és un dels principals causants de l’escalfament global i la contaminació de les ciutats està provocada, en gran mesura, per l’ús i abús del vehicle privat. A nivell econòmic, la facilitat de mobilitat és la que ha permès la deslocalització d’empreses cap a països amb salaris baixos i sense drets laborals, ja que la proximitat als mercats ha perdut el seu valor com a actiu econòmic. Finalment, a nivell social (per tancar el triangle de la sostenibilitat), l’alta mobilitat ha provocat que infinitat de persones dediquin cada dia hores per arribar als llocs de treball, ampliant les fronteres del que es considera “normal” recórrer per anar a treballar, gent que per treballar de 8 a 4 (si té la sort de poder fer horari intensiu) marxa a les 6 del matí de casa i no torna fins 12 hores després; la facilitat de mobilitat també ha provocat que l’urbanisme es posés al servei del vehicle privat, construint-li els espais urbans a mida, hipotecant als ciutadans la tranquil·litat i el dret a anar a peu.