Per saber si una ciutat
s’acosta a la sostenibilitat, la podem tractar com un ecosistema, on la funció
E/H faria d’indicador. E seria els
recursos que la ciutat consumeix i H
la complexitat, o l’intercanvi d’informació. Com més petit és el resultat més
sostenible es pot considerar la ciutat (Rueda, 1999: 24). En aquesta
perspectiva, les smart cities són una resposta apropiada per a la sostenibilitat,
doncs treballen en aquests dos fronts: la millora de l’eficiència energètica i
la gestió de la informació (Fernández, 2011b).
Però la realitat es sol
mostrar més complexa, la ciutat sostenible no és només la funció E/H ni tampoc
es pot basar només en tecnologia. Cal diferenciar entre ciutats intel·ligents i
ciutats construïdes intel·ligentment. Els problemes de la
ciutat són sobretot polítics i ètics i, per tant, les solucions no poden ser
només tecnològiques (Fariña, 2012), l’aplicació de la tecnologia per a la
millora de la sostenibilitat ens remet a la paradoxa formulada ja l’any 1865 per
Jevons, per la qual qualsevol millora en l’eficiència produeix un efecte rebot
que fa augmentar el consum, un exemple el trobem en la torre AGBAR, un edifici
que sense l’eficiència dels LED seria impensable tenir completament il·luminat.
