L’objectiu d’aquest escrit és donar arguments que facin reflexionar sobre el concepte de fidelitat, entesa com a no promiscuïtat, com una invenció cultural que no forma part de la naturalesa humana i que, al meu entendre, destrueix més parelles de les que aconsegueix mantenir unides.
Per començar, és important situar els orígens de la sacralització de les relacions, el moment on va començar a veure’s de manera pejorativa la promiscuïtat. Segons van consensuar uns quants autors del s. XIX, entre ells Johann Jakob Bachofen[1], a l’”albada” de la humanitat els éssers humans s’organitzaven en una espècie de matriarcat on s’adoraven deïtats femenines i on les relacions sexuals, promiscues, honoraven aquestes deïtats. Segons expliquen Bachofen i altres autors, aquesta etapa de promiscuïtat va finalitzar en el moment en què la humanitat va descobrir que els mascles també participaven de la concepció, un descobriment empíric gràcies a la convivència amb els animals domesticats i a la seva observació. El moment en què els homes van saber que ells també participaven dels naixements, l’única manera d’assegurar-se que els fills que naixien de les seves parelles eren també seus era assegurar-se que aquestes no tenien relacions amb ningú més. Per tant, la no promiscuïtat va néixer com a mètode per assegurar la pròpia descendència, un impuls que forma part dels instints naturals de qualsevol espècie.
Si traspassem el concepte als temps actuals, la no promiscuïtat com a eina per assegurar la descendència ha perdut la seva raó de ser, els mètodes anticonceptius poden substituir perfectament la funció que tenien les relacions tancades (no promiscues) en el passat. La nostra parella pot tenir relacions sexuals amb altres homes sense que això hagi de generar cap dubte sobre l’origen genètic dels nostres fills i filles. La no promiscuïtat continua pervivint avui perquè fa molts anys que forma part de la nostra cultura i, en conseqüència, la percebem com a innata, com a natural, quan en realitat no és més que una construcció cultural; dels inicis de la humanitat, però cultural, al cap i a la fi. En origen, l’ésser humà era promiscu.
Malgrat tot, un pot demanar-se quina necessitat hi ha de ser promiscu, si només pot portar complicacions a unes relacions de parella ja de per si complicades. Raons n’hi ha moltes. La primera de totes és ètica: les relacions tancades van ser imposades pels mascles, que per assegurar la seva descendència van començar a construir, conscient o inconscientment, el sistema patriarcal, partint de que la millor manera per assegurar que les seves parelles no tenien relacions amb altres homes era tancar-les a casa, començant així a construir tot l’edifici cultural que perviu fins als nostres dies, on l’espai assignat a les dones és l’àmbit privat i el públic és gestionat pels homes, tal com ja va determinar Aristòtil a La Política. Les dones tenen dret a recuperar el poder de decisió sobre la seva sexualitat, i per això cal desnaturalitzar les relacions tancades, per a poder prendre les decisions amb llibertat. Seguint en aquest fil, també es pot considerar que, en les relacions tancades, les dues parts respectivament s’apoderen de la sexualitat de l’altre i el priven del dret a gaudir del propi cos, cal retornar-nos el dret a gaudir de la sexualitat, traient-li les connotacions negatives, entenent que les relacions de la nostra parella amb terceres persones no ens afecten a nosaltres, un cop eliminades les connotacions negatives de la sexualitat, podríem preguntar-nos com és que permetem que la nostra parella pugui parlar amb altres homes i, en canvi, no li permetem tenir-hi relacions sexuals, què tenen de dolent les relacions sexuals que no tinguin les converses? En una parella, tant íntimes són les converses que es tenen en privat com ho poden ser les relacions sexuals. Tot plegat no és més que el fruit d’una construcció cultural arrelada al nostre subconscient que ens fa veure el sexe com a quelcom negatiu, com a pecaminós, quan en realitat és quelcom natural, que no té res de brut ni de dolent.
L’argument més potent contra les relacions promiscues és la gelosia, el veure’ns incapaços de suportar que la nostra parella es relacioni amb altres persones. Cal donar-li la volta a la truita, la gelosia no és més que inseguretat, per la por que la nostra parella pugui trobar algú millor i ens abandoni, i això té una paraula: egoisme. Si la nostra parella troba algú millor que nosaltres, doncs millor per a ella, no hi podem fer res, simplement no hem estat a l’alçada. El contrari significa retenir-la tot i sent conscients que no som la millor persona que ella pot trobar. I si creiem ser la millor persona possible, no té sentit tenir por i, per tant, tampoc gelosia.
Jean Paul Sartre, a la seva obra El ser y la nada dóna arguments per pensar que les relacions promiscues són més fructíferes que les tancades. Sartre defineix l’amor (en el paradigma de les relacions tancades) com un intent inútil de posseir una llibertat com a llibertat. És com la història de l’ocell engabiat, ens enamorem d’una persona que és lliure i li demanem que renunciï a aquesta llibertat per a poder-la estimar, perdent així l’essència que la feia ser estimada. D’aquesta manera, l’amant, diu Sartre, demana el jurament i, a la vegada, s’irrita per aquest jurament. Volem ser estimats per una llibertat i reclamem que aquesta llibertat, com a llibertat, ja no sigui lliure. Les relacions promiscues permeten trencar amb la paradoxa enunciada per Sartre, la llibertat de l’altre renova la flama de la passió cada cop que constatem aquesta llibertat. En altres paraules, cada cop que la nostra parella té una relació amb una tercera persona es renova la passió que sentíem als inicis d’estimar-la. La promiscuïtat ens priva de sentir l’apatia que produeix estimar quelcom que ja sabem que és nostre, la frase “no sabem el que tenim fins que ho perdem” es fa present en el dia a dia de les parelles promiscues.
Finalment, m’agradaria ajudar a deslligar la dicotomia fidelitat i promiscuïtat, partint de la base que no són antònims sinó que conformen un parella complementària. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, fidelitat és la qualitat de ser fidel, i fidel, en la seva accepció referida a les parelles significa: “constant en afecció o lleialtat envers aquella persona amb qui hom té un lligam d’amor.” La fidelitat es basa en la sinceritat, en no enganyar a la parella, en complir allò establert, simplement és qüestió de deixar clares les regles de joc i no saltar-se-les. La sinceritat absoluta vers l’altre, a més d’una qüestió de respecte, és la manera d’assegurar-nos el bon funcionament d’una relació, sigui o no promiscua.
En una parella promiscua es pot ser perfectament fidel l’un amb l’altre, és més, un cop establertes les regles del joc, és més fàcil ser fidel en una relació promiscua que amb una de tancada, només cal comptar les parelles que s’han trencat perquè un dels dos ha mantingut relacions sexuals amb una tercera persona, fallant així a les regles establertes.
La promiscuïtat forma part de la nostra naturalesa. Només cal desconstruir el mite de la fidelitat per així poder gaudir d’unes relacions de parella plenes i fructíferes, a l’hora que ens retornem el dret a gaudir del propi cos i de la sexualitat com a quelcom natural i preciós.
[1] Bachofen, J. J. (1992), El matriarcado: una investigación sobre la ginecocracia en el mundo antiguo según su naturaleza religiosa y jurídica. Tres Cantos. Ediciones Akal. 2ª ed. 256 pàgs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada