El llibre “Els límits del creixement” fou
encarregat l’any 1970 pel Club de Roma, un grup format per 105 científics,
polítics i altres figures que provenien de 30 països diferents, l’objectiu dels
quals era reflexionar sobre els canvis que s’estaven produint al planeta com a
conseqüència de les activitats humanes. El Club de Roma ha estat considerat una
institució paradigmàtica del neomaltusianisme, un pensament que es veu molt
reflectit en algunes de les seves publicacions, com és el cas del llibre que
ens ocupa.
El llibre es va encarregar amb l’objectiu de,
segons es comenta a la introducció, “induir als lectors a pensar en les
conseqüències del creixement i a considerar la necessitat d’una acció
concertada si realment volem preservar l’habitabilitat de la Terra per a
nosaltres i els nostres fills”. La metodologia utilitzada per al llibre beu
directament del paradigma neopositivista de l’època, motiu pel qual els autors
es basen estrictament en dades quantitatives i en raonaments científics i
matemàtics per a elaborar les conclusions.
La conclusió més important a la que va arribar
el llibre és que no es pot créixer infinitament en un planeta finit,
concretament els autos deien que “si la industrialització, la contaminació
ambiental, la producció d’aliments i l’esgotament dels recursos mantenen les
tendències actuals de creixement de la població mundial, aquest planeta
assolirà els límits del seu creixement en el transcurs dels pròxims cent anys”.
