Més enllà de més enllà dels límits del creixement

El llibre “Els límits del creixement” fou encarregat l’any 1970 pel Club de Roma, un grup format per 105 científics, polítics i altres figures que provenien de 30 països diferents, l’objectiu dels quals era reflexionar sobre els canvis que s’estaven produint al planeta com a conseqüència de les activitats humanes. El Club de Roma ha estat considerat una institució paradigmàtica del neomaltusianisme, un pensament que es veu molt reflectit en algunes de les seves publicacions, com és el cas del llibre que ens ocupa.

El llibre es va encarregar amb l’objectiu de, segons es comenta a la introducció, “induir als lectors a pensar en les conseqüències del creixement i a considerar la necessitat d’una acció concertada si realment volem preservar l’habitabilitat de la Terra per a nosaltres i els nostres fills”. La metodologia utilitzada per al llibre beu directament del paradigma neopositivista de l’època, motiu pel qual els autors es basen estrictament en dades quantitatives i en raonaments científics i matemàtics per a elaborar les conclusions.

La conclusió més important a la que va arribar el llibre és que no es pot créixer infinitament en un planeta finit, concretament els autos deien que “si la industrialització, la contaminació ambiental, la producció d’aliments i l’esgotament dels recursos mantenen les tendències actuals de creixement de la població mundial, aquest planeta assolirà els límits del seu creixement en el transcurs dels pròxims cent anys”.

A aquesta conclusió s’hi arriba per mitjà d’analitzar 5 factors bàsics que, segons els autors, són els que limiten el creixement: població, producció agrícola, recursos naturals, producció industrial i contaminació. Els autors comentaven que un dels principals problemes del planeta era la forta pressió demogràfica i la distribució desigual que aquesta presentava, davant d’això afirmaven que calia una rectificació ràpida i radical dels desequilibris entre països. Per solucionar aquests desequilibris, el llibre afirmava que calen solucions globals, perquè els problemes són globals i instava a la cooperació entre països, una demanda  que de ben segur va ser recollida per les diferents conferències que ha fet la ONU sobre Medi Ambient d’ençà que el llibre va ser publicat.

Seguint les tesis malthusianes, el llibre posa molt èmfasis en el creixement exponencial de la població, però contràriament al que afirmava Malthus en el seu llibre “Assaig sobre el principi de població”, els autors de “Els límits del creixement” també qualifiquen d’exponencial el creixement de la producció d’aliments, gràcies al avenços tecnològics en matèria de productivitat. Per tant, els autors no situen els límits, com feien els malthusians, en la capacitat de produir aliments sinó en el consum excessiu de recursos naturals, sobretot en l’extracció de reserves minerals, que no es regeneren a velocitats que puguin tenir interès per a la vida humana. També alerten sobre l’augment d’anhídrid carbònic que s’està emetent a l’atmosfera. Per últim, tot i que els autors confien força en les possibilitats de la tecnologia per evitar una catàstrofe ambiental imminent, també alerten dels nocius efectes col·laterals d’aquesta.

Però el llibre no es dedica només a alertar de les catàstrofes que depara el futur, també es mostra optimista pel que fa a una possibilitat d’adreçar les coses. Construir un futur més respectuós amb l’ecosistema planetari passa per dues vies. Per una banda el llibre mostra un cert cofoisme tecnològic, confiant en la tecnologia per solucionar molts dels problemes del moment, tot i que declara que la tecnologia, sense una voluntat de canvi, no pot ser útil:

“La humanitat posseeix avui la més poderosa combinació de coneixements, instruments i recursos de tots els temps. Té tot allò que es físicament necessari per a crear un model de societat humana completament nou [...] però per això és necessària una visió prospectiva i una ferma voluntat.”

L’altre component necessari per fer el que els autors anomenen “la transició de creixement a equilibri global sostenible” són els valors humans essencials, per a poder decidir amb claredat si hem de “proporcionar més aliment als pobres o més serveis als rics”. Valors com la igualtat o la justícia han de tornar a donar sentit als nostres actes, declaren els autors.

20 anys després, el mateix grup d’investigadors (excepte W. Behrens) van elaborar una revisió i actualització de “Els límits del creixement”, així, el 1992 es publicava “Més enllà dels límits del creixement”. On, tal com es pot intuir del títol del llibre, la conclusió principal era més contundent que en el primer informe, ja que s’assegurava que la humanitat ja havíem superat la capacitat de càrrega del planeta. Els autors afirmaven que una situació de col·lapse era en aquest moment mot més difícil d’evitar ja que trobar l’equilibri exigia una fase prolongada de decreixement. Els autors es mostraven molt més radicals afirmant sense vacil·lar que si no canvien les tendències serà pràcticament inevitable que el pròxim segle vegi el col·lapse total del nostre món.

En aquesta nova obra revisada, els autors posaven les proves en ordre i aprofundien en el seu anàlisi, l’experiència adquirida durant els 20 anys transcorreguts és el que els permetia ser tan rotunds i declarar que estem obligats a escollir entre un futur sostenible o el col·lapse global.

Amb l’ajuda del programa WORLD3 –un model informàtic de dinàmica de sistemes- i fent successives modificacions dels supòsits d’organització global bàsica que es subministren amb el model, els autors aconsegueixen mostrar tota una gamma de resultats possibles: des del col·lapse fins a la sostenibilitat. Les principals conclusions són:

• La utilització dels recursos i la generació de contaminants han sobrepassat els límits de la sostenibilitat.
• Si no hi ha reduccions considerables en els fluxos d’energia i de material, el món està destinat a un declivi ràpid i descontrolat.
• Per evitar aquest declivi, serà necessari reduir el creixement del consum material.
• És tècnicament i econòmicament factible assolir una societat sostenible.
• La transició cap a una societat sostenible s’ha d’obtenir per mitjà de l’equilibri entre els nostres objectius a curt i llarg termini, posant especial èmfasi en la qualitat de vida.

El llibre està organitzat en 8 capítols precedits d’una introducció on s‘expliquen els propòsits i perquè es feia necessària una revisió del llibre de 1972. Al primer capítol, els autors parlen del concepte d’overshoot”, terme usat per fer referència a què hem sobrepassat la capacitat de càrrega del planeta. En aquest capítol expliquen que les senyals de l’overshoot apareixen tard, incomplertes, distorsionades, són ignorades o negades degut a que els canvis en la humanitat estan succeint massa ràpid, el que ens impedeix poder-los analitzar degudament.

Al segon capítol s’assenyala el creixement exponencial com la força motriu que ens empeny cap al col·lapse, però no només el creixement exponencial de la població, sinó el creixement de l’ús de recursos, el creixement exponencial en la generació de residus, etc. El tercer capítol entra precisament en l’extracció de recursos i en la generació de residus, analitzant el planeta com un ecosistema on hi ha entrades i sortides, ja que, segons assenyalen els autors, són precisament les entrades i les sortides de matèria i energia les que marquen els límits del creixement. Al quart capítol, els autors analitzen les aspiracions a créixer infinitament en un planeta finit.

El cinquè capítol marca un punt d’inflexió al llibre, els autors deixen d’analitzar la situació actual per passar al camp de l’acció, de les propostes. Inicien la prospectiva utilitzant l’èxit aconseguit amb la campanya per deixar d’emetre CFC com a exemple alliçonador del que es pot aconseguir amb bona voluntat. Al sisè capítol els autors reflexionen sobre el paper que juguen la tecnologia i els mercats en l’overshoot, on conclouen que la tecnologia i els mercats no poden canviar per si sols la tendència cap al col·lapse, l’important són els valors de la societat. Finalment, el 7è i 8è capítol son una bateria de propostes concretes per encaminar la humanitat cap a un futur sostenible. Els autors tanquen el llibre enunciant que la sostenibilitat ha de ser, després de l’agricultura i la indústria, la tercera revolució de la humanitat. Al final del llibre s’inclou un apèndix on s’explica la metodologia emprada per a l’estudi i un glossari de termes usats durant el llibre.

Una de les reflexions importants que es poden extreure del llibre, que proporciona un nou enfocament als problemes ambientals, és que “el futur no s’ha de basar en gestionar millor els recursos o en atacar el fenomen del creixement demogràfic dels països pobres. Un futur sostenible demana de profunds reajustaments socials i psicològics tant al món desenvolupat com al no desenvolupat”.

Un petita reflexió final

Per poder reflexionar sobre el contingut dels dos llibres, el primer que cal fer és situar-los en el seu context històric. El primer llibre, per exemple, cal llegir-lo essent conscients de què el pensament neomaltusià era molt influent al món científic, acadèmic i polític. Imperava la idea de què la població, sobretot la dels països del 3r món (un concepte encunyat pocs anys abans), creixia massa ràpid. El llibre però, sap donar la volta a les idees dels seguidors de Malthus i no culpa solament al creixement demogràfic sinó també als desequilibris entre països, responsabilitzant així als països desenvolupats i al sistema econòmic del creixement demogràfic del 3r món. Per altra banda, el llibre del 92 deixa entreveure un discurs més contemporani, apareixen per exemple conceptes de gran actualitat com decreixement, ecosistema global o la finitud del planeta. Conceptes que encara ara estan intentant fer-se un lloc en el món acadèmic i que són totalment ignorats encara avui en l’àmbit polític.

Una altra característica important dels dos llibres es que estan totalment influïts pel mètode neopositivista, basat en dades quantitatives i en conclusions matemàtiques per a poder demostrar les hipòtesis. Aquesta característica dóna molta credibilitat als llibres, pel fet que tot es demostra numèricament i amb un mètode rigorosament científic. Però també provoca que siguin de molt difícil lectura per a lectors no familiaritzats amb les dades i amb els processos matemàtics, un fet que ha dificultat de ben segur la seva divulgació, per altra banda tant necessària. Tot i això, els llibres del grup de Meadows  saben no quedar-se només amb les dades quantitatives sinó que n’extreuen valuoses reflexions i propostes interessants, donant una gran importància als valors de la societat, un aspecte totalment allunyat de les premisses neopositivistes però que es fa essencial quan el llibre intenta passar de les dades a les propostes de futur.

Tot i la credibilitat i la contundència de les conclusions que es desprenen dels dos llibres, més d’un tercer publicat el 2002, titulat “Els límits del creixement: 30 anys després”, els governants del món continuen fent cas omís a les advertències de Meadows i els seus col·laboradors. Els símptomes són avui més clars que mai: una crisi que molts intel·lectuals associen a haver arribat als límits del creixement, unes conseqüències cada cop més evidents de l’escalfament global, etc. Però aquestes evidències no impedeixen que es continuï parlant de creixement i posant els interessos econòmics per davant de tot. Tony Judt, al seu llibre “El món no se’n surt” marca l’individualisme -que ha anat arrelant a les nostres societats les últimes dècades- com una de les principals causes que impedeixen realitzar accions encaminades a assegurar un futur millor per a tots, ja que això suposa renunciar a certs privilegis individuals.

Avui més que mai, quan la petjada ecològica global és de 3,5 planetes Terra, ens calen unes institucions internacionals fortes, que vetllin pel futur del planeta, uns governants respectuosos amb el Medi Ambient i amb els drets de les generacions futures i, sobretot, una ciutadania “compromesa”, en el sentit que Stéphane Hessel li dóna quan diu “Comprometeu-vos”.

Els llibres del grup de Meadows potser no tenen les dades actualitzades i, segurament, algunes d’elles avui dia s’ha comprovat que no són fiables del tot[1]; però el seu discurs és tan actual com el dia que va ser escrit, igual com també ho és encara la cèlebre frase de Gandhi, tan oportuna per tancar aquest humil escrit:

“El món és prou gran per satisfer les necessitats de tothom, però sempre serà massa petit per satisfer l’avarícia d’uns quants”.

[1] Veure: Alcalde, Jorge. “Los límites del crecimiento, 30 años después”. Libertad digital. Suplementos. De: http://libros.libertaddigital.com