De Jane Jacobs a Jordi Borja i tiro perquè em toca

Jane Jacobs

Llegint alguns textos del geògraf Jordi Borja i de l’emblemàtica Jane Jacobs m’he adonat que els dos pensadors coincideixen en molts aspectes. Els dos es mostren preocupats per la seguretat de l’espai públic i culpen a l’urbanisme funcionalista de no generar espais polivalent on sempre hi hagi ulls de ciutadans que vigilin. Coincideixen en molts aspectes tot i no compartir contextos; mentre Jacobs està vivint l’hegemonia de l’arquitectura moderna de Le Corbusier, contra la que es posiciona; Borja conviu amb les anomenades ciutats postmodernistes que sembla que han deixat endarrere els principis del CIAM, tot i continuar presentant les mateixes problemàtiques: inseguretat, poca diversitat d’usos, classisme, etc. Les nostres ciutats, i en conseqüència l’espai públic, no han solucionat els seus problemes en aquests darrers 40 anys tot i haver viscut un canvi de paradigma. Aquest fet pot indicar que el problema de les nostres ciutats no és tan un problema de reformes i plantejaments sinó un tema estructural, un problema d’origen.

Borja, en el seu anàlisi, oblida un aspecte important de les ciutats: la seva raó de ser; les ciutats van néixer per tres motius: com a lloc d’intercanvi, per oferir seguretat i com a representació del poder. Segons Joel Kotkin al seu llibre “La ciudad, una historia global” cadascun d’aquests tres pilars és important per la supervivència d’una ciutat, si en falla un, falla la ciutat. Borja només considera els dos primers, obviant que les ciutats també han de complir la funció de representació del poder.

Molts dels problemes que s’originen a la ciutat és perquè aquesta ha d’estar al servei del poder i la seva representació, un poder que, avui més que mai, és econòmic. La ciutat ha de ser el lloc de representació del poder econòmic i això origina que els sectors que viuen al marge de l’economia no es vegin representats a la ciutat. Però que el problema sigui estructural no vol dir que no tingui solució, simplement que cal buscar-la en un altre lloc, basant-nos en la premissa anterior, per aconseguir unes ciutats pels ciutadans on tothom s’hi senti representat cal actuar sobre el poder que construeix aquestes ciutats, com molt bé apunta Borja, cal que les polítiques urbanes siguin ètiques i tinguin clar a qui han de servir. Mentre la política serveixi a l’economia i no al ciutadà no tindrem ciutats humanes com les que reivindica Jacobs, per molts canvis de model que visquin aquestes ciutats.

Hi això no és un tema trivial, les ciutats són, per definició, el nínxol ecològic de la humanitat, com ja ho deia Aristòtil a la Grècia clàssica. Són un dret, com deia Lefebvre, però també una necessitat, el 7 mil milions d’habitats del planeta no ens podem permetre el luxe de viure de cap altre manera que concentrats en ciutats. Mentre aquestes ciutats, com afirma Mike Davis al llibre “Planet of slums”,  es van omplint sense fre de “no-ciutadans” que viuen a la ciutat buscant la supervivència en condicions precàries mentre aquesta els dóna l’esquena.

Un espai públic tal com el defensen els dos autors estudiats és l’únic camí per aconseguir unes ciutats que puguin encabir la humanitat mantenint una dialèctica amb el territori, en definitiva, essent sostenibles. Però no tot està perdut, tal com diu Borja a  “La ciudad conquistada”:

“Mentre hi hagi espai públic, hi ha esperança de revolució, o de progrés”.

Clica aquí per descarregar l'article complet