Informe sobre l'organització territorial de Catalunya

Proposta d'organització territorial del mal anomenat "informe Roca"

La complicació més punyent en la organització territorial de Catalunya és el fet d’haver de conviure amb dos models diferents de govern. Mentre l’Estat espanyol, tot i ser un model federal mostra reticències a cedir més sobirania i es guarda certes competències per ell, el govern català aposta per una descentralització més marcada, no només respecte Espanya sinó també dins el territori català. Un exemple d’això és la situació de la sobirania de l’organització territorial, l’Estat espanyol marca que els límits de qualsevol província han de ser una decisió de les Corts Generals, o el que és el mateix, qualsevol província que vulgui canviar els seus límits necessita l’acord de tots els espanyols; mentre que les comarques, que amb el canvi d’escala serien l’equivalent a les províncies espanyoles, només necessiten l’acord dels habitants que viuen en el territori afectat. Així, mentre que per canviar les províncies per vegueries faria falta l’acord de tot l’Estat, la comarca del Pla de l’Estany només va necessitar l’acord dels municipis que conformarien la nova comarca per separar-se del Gironès.

Aquest model centralista estatal xoca, com s’ha dit al principi, amb les “ànsies sobiranistes” del govern català, sigui del color que sigui, per adaptar-se millor a la realitat del territori català. Les vegueries són una millora respecte les províncies de cares a organitzar el territori més eficientment, així ho han confirmat els estudis tècnics; però el problema no és tècnic sinó polític, l’Estat espanyol veu com una amenaça a la seva sobirania el fet de cedir les competències en els límits provincials.

Pel que fa a les comarques, hi ha un canvi important en els dos Estatuts, aquestes perden importància al 2006, quedant substituïdes per les vegueries, que es considera l’estructura bàsica, tot i que les comarques es continuen considerant necessàries. Aquesta evolució podria estar condicionada pel fet que els desplaçaments de les persones ja no responen tant als límits comarcals definits durant la República sinó que abasten territoris més amplis. La comarca, definida al 79 com una entitat sobretot funcional, ha quedat obsoleta.

Tot i continuar essent la cèl·lula bàsica de l’estructura territorial i que els textos legals no posin en dubte la seva naturalesa, els municipis són la unitat que ha quedat més obsoleta. Ja no responen a cap realitat perquè actualment la major part de les accions quotidianes viuen una realitat supramunicipal. Cada cop té menys sentit planejar a nivell municipal i per aquest motiu estan guanyant pes els planejaments supramunicipals, sobretot els plans directors urbanístics, que, per l’escala, encara tenen capacitat de fer urbanisme. Seria preferible que els actuals POUM, la columna vertebral del planejament vigent, anessin cedint competències als planejaments de nivell superior. La gestió dels serveis i equipaments a escala municipal també està perdent el sentit, molts municipis comencen a veure aquest problema i cedeixen competències als consell comarcals o creen mancomunitats pensades per compartir serveis i equipaments.

És necessari fer més eficient l’estructura territorial, i segurament també simplificar-la. La primera mesura d’eficiència hauria de ser substituir les províncies per les set vegueries, però de cap manera constituir-les sense anul·lar prèviament les províncies, ja que això complicaria més l’organització territorial i allunyaria al país de l’eficiència; aquesta ha de ser una de les prioritats del govern. Per altra banda, també cal replantejar la funció de les comarques, quin paper juguen i quin han de jugar en aquesta nova estructura formada per unes vegueries que són més properes als governs locals que les actuals províncies. I per últim, cal redefinir el paper dels municipis i jutjar si actualment el model municipal continua essent l’òptim per a l’organització del territori. És agosarat fer una proposta sense uns estudis previs que l’avalin, però potser es podria plantejar una administració dividida només en vegueries i en unes entitats supramunicipals que s’ajustessin millor al context actual, configurant així unes entitats territorials a mig camí entre la província i la comarca i entre la comarca i el municipi.

Tot i això, no es pot oblidar que els municipis i les comarques són, des de fa molta anys, els màxims generadors d’identitat local, la gent sent que forma part d’un municipi i d’una comarca, i això no és fàcil de canviar. En molts àmbits, encara ara, mencionar l’Informe Roca és sinònim de generar polèmica, perquè les persones es defensen a ultrança quan veuen amenaçada la seva identitat. I aquesta variable s’ha de tenir molt en compte sempre que s’estudia com modificar l’organització d’un territori. Canviar els límits administratius, com s’està veient amb les vegueries, és com obrir la caixa de Pandora.

Veure l'informe complet