El poder de les persones

Aquest text vol ser una eina de reflexió per totes aquelles  persones que estem cansats d’un sistema que avança a costa de trepitjar a qui està a sota, d’un sistema on les persones són l’última prioritat, persones que volem canviar el sistema, que creiem que és possible i que volem creure que és inevitable.

Durant molts anys, massa, les ànsies de transformació s’han canalitzat en molts fragments de lluita: manifestacions, revoltes, vagues, etc. Lluites que han aconseguit guanyar molts dels drets del que ara gaudim, però que vist amb perspectiva, ja fa temps que no aconsegueixen res, ans al contrari, moltes d’aquestes lluites acaben generant un espiral de protesta que no arriba enlloc; m’explico, quants casos es coneixen de manifestacions fetes per una causa justa que han acabat amb aldarulls, generalment provocats per les autoritats? Aquests aldarulls, òbviament, han generat detencions i sancions, i aquestes detencions i sancions han generat noves manifestacions per protestar per les detencions, les sancions i la violència policial. El que provoca més detencions i més sancions i més protestes. En definitiva, una espiral que oblida la causa primera, la que feia estratègica la protesta, fos la que fos, una espiral que es retroalimenta, fent-nos perdre l’objectiu, l’horitzó a on volíem arribar.

Per aquest motiu, penso que és necessari buscar altres fronts de lluita que siguin més efectius o, si es vol, més eficients. Protestar constantment desgasta i la lluita es va afeblint o alimentant-se de les noves generacions que tornen a cometre els mateixos errors. Es fa necessari adonar-nos del poder real que tenim, hem de ser conscients que el sistema ens necessita per sobreviure, adonar-nos que, de fet, som el sistema.

Cal trobar les eines adequades per canviar el sistema i utilitzar-les adequadament, per ferir-lo allà on més mal faci. Per ajudar a aquesta reflexió he volgut dividir el poder que tenim com a persones en tres, igual com l’estat té, teòricament, el poder dividit en judicial, legislatiu i executiu, he valorat encertat dividir el nostre poder en el poder que tenim com a ciutadans, com a consumidors i com a productors.

La universalització del dret de ciutadania

 

Pot semblar incoherent utilitzar el nostre poder com a ciutadans per lluitar contra el sistema que ha generat el concepte de ciutadania i tots els instruments relacionats. Però és necessari utilitzar-lo, perquè és un poder que el sistema ens reconeix i tot i que no és molt efectiu al estar controlat des de dalt, seria poc pràctic obviar-lo per temes de coherència ideològica. “El dret a la ciutat” proclamat per Henri Lefebvre s’ha estès i actualment la ciutadania arriba a cada racó dels nostres territoris*.

El primer i més obvi dels poders que tenim com a ciutadans és el dret a vot, és un poder extremadament limitat, però que no per això hem d’abandonar, l’abstenció activa, per molt legítima que sigui, no porta enlloc. Hem d’utilitzar el vot intel·ligentment, podem votar en blanc amb l’esperança que tothom ho faci o podem votar partits minoritaris amb els que més o menys coincidim ideològicament per intentar que aconsegueixin representació parlamentària, i així introduir elements de control dins l’status quo parlamentari. Molts partits minoritaris encara creuen en la democràcia real i volen ser una eina de representació del poble. 

Tot i que sóc de l’opinió que són poc efectives, no hem d’oblidar que com a ciutadans podem exercir el dret a manifestació i el dret a vaga. Però potser hauríem de canviar lleugerament les estratègies, el moviment de les acampades del 15M semblava ser simptomàtic d’aquest canvi d’estratègia, però ha acabat caient en els mateixos errors que els moviments que l’han precedit, possiblement per una mancança de memòria històrica, provocada possiblement per la curta esperança de vida de l’activisme. Hi ha dues coses molt importants a tenir en compte quan exercim el nostre dret a protestar, la primera és que hem d’aconseguir el recolzament de l’opinió pública si volem tenir repercussió social, l’altra és que hem d’evitar per tots els mitjans a caure en l’espiral abans mencionada. Per altra banda, quan convoquem una manifestació no podem oblidar que els manifestants no som més que una minoria de població i que, per tant, no representem al conjunt de la societat. Les manifestacions han de servir per visualitzar una demanda o una injustícia, però no per exigir res, això seria despòtic.

Finalment, un dels poders més efectius que tenim com a ciutadans, i que sovint oblidem, és l’associacionisme. Les estructures de poder estan pensades perquè els ciutadans puguem expressar les nostres inquietuds i demandes a través de l’associacionisme, que no és res més que una estructura vertical que uneix les veus de les bases a través de federacions per a poder parlar amb els governs d’igual a igual, a Catalunya tenim molts exemples de federacions que funcionen com un altaveu sectorial de la societat: la FEEC, CCCCCE, etc. És important que ens integrem en el teixit associatiu del territori, perquè, al cap i a la fi, les associacions no són res més que una assemblea sectorial que es preocupa per un tema concret en un determinat territori, són la màxima expressió de l’autoorganització ciutadana per resoldre problemes allà on l’estat del benestar no arriba. A banda de les associacions sectorials, també existeix tota una xarxa d’associacions territorials, són les anomenades associacions de veïns, que no es defineixen per tractar un tema concret sinó per viure en un territori determinat, tot i que no estan tan ben articulades a nivell vertical com les associacions sectorials, tenen la virtut d’unir persones amb orígens, nivell socioeconòmics i interessos molt diversos en un objectiu comú: millorar la qualitat de vida dels habitants d’un territori.

La societat del segle XXI és de consumidors

Tal com Zygmunt Bauman explica detalladament en molts dels seus llibres, uns dels canvis més importants de les societats occidentals actuals és que hem deixat de ser una societat de productors per convertir-nos en una societat de consumidors. I això, a l’hora que comporta molts inconvenients, també ens concedeix un gran poder, com a productors depenem de l’empresari que ens paga el sou, i això espanta, necessitem el sou. Però com a consumidors som molts més lliures, ningú ens pot exigir res, el control necessari per fer funcionar la societat moderna ha estat substituït per la incessant pluja de publicitat que ens vol fer creure que consumir ens farà feliços, una fal·làcia, per altra banda, molt més perillosa del que ens pot semblar.

Hem de deixar de ser esclaus del consumisme i de la publicitat i començar a ser conscients del poder que tenim com a consumidors. El sistema, per sobreviure, necessita que consumim, per aquest motiu la obsolescència programada és omnipresent. Nosaltres necessitem consumir, sobretot tot el que són productes bàsics, però el sistema ens necessita més que nosaltres a ell. Com a consumidors tenim el poder d’escollir productes en funció de la política de l’empresa que els produeix, una iniciativa que va popularitzar la plataforma de “Boicot a la guerra”, podem consumir productes que hagin estat produïts seguint criteris de sostenibilitat o de comerç just. Que una empresa tingui ètica és ontològicament impossible; les persones tenen ètica, les empreses estan fetes per guanyar diners. Però si les persones que consumim ho fem amb ètica, estem promovent que aquestes empreses percebin com un actiu important la seva política a l’hora de produir.

El problema més freqüent a l’hora d’intentar dur a terme un consum responsable és el preu, els productes ecològics i els de comerç just solen ser més cars que les marques blanques. Fins que els governs no obliguin a les empreses a internalitzar els costos ambientals i socials del producte això no canviarà. Hem de ser conscients de la importància del que consumim, i pensar si realment necessitem tot el que tenim, per poder gastar els nostres diners en allò que farà que el món sigui un lloc més agradable per viure, no només per nosaltres sinó per a tothom. Però no tothom té suficient poder adquisitiu per poder-se permetre consumir productes ètics, una possible alternativa són les cooperatives de consumidors, pertànyer a una cooperativa de consumidors no és tan còmode com anar a comprar al supermercat, o al mercat, però ofereixen una alternativa ètica als nostres hàbits de consum, les cooperatives de consumidors permeten convertir el consumisme, individualista per definició, en un acte comunitari, permetent un major control del procés que fa el producte. El vell lema de “El poble unit, mai serà vençut”, agafa un nou sentit en les cooperatives de consumidors.

Però no només consumim productes, també consumim serveis i un dels més importants són els serveis bancaris, Joan Melé no es cansa de repetir la metàfora de que els diners són la sang del món, on no arriben els diners, les cèl·lules es moren.  Podem estar més o menys d’acord amb aquesta afirmació, però mentre el capitalisme imperi arreu del món, la seva clarividència és innegable. Els diners, al cap i a la fi, són una tecnologia, són les mans que els utilitzen les que el perverteixen i li fan cometre atrocitats arreu del món. També cal valorar la coherència de demanar als pagesos que no utilitzin productes químics mentre deixem que els bancs facin el que vulguin amb els nostres diners, sense haver-nos de donar explicacions més enllà del tipus d’interès i del joc de paelles que ens regalaran. Viure sense utilitzar els serveis bancaris és complicat, tard o d’hora necessites un compte corrent on domiciliar alguna cosa, però hi ha alternatives realment còmodes; la banca ètica, dels quals la més estesa és Triodos Bank ofereixen serveis bancaris totalment competitius a l’hora que ofereixen transparència i realitzen inversions ètiques, aconseguint que els nostres diners, quan nosaltres no els utilitzem, serveixin per a construir un món millor en mans d’altres persones que els necessiten. Per als fons d’estalvi, també existeixen les cooperatives de creditors, on tothom que diposita els diners es converteix en cooperativista amb dret a decisió sobre què fer amb els diners, les cooperatives de creditors ofereixen un major esforç que la banca ètica però també ofereixen un major control sobre on van els diners i els rendiments que se’n treuen.

Malgrat tot, encara continuem produint

La globalització ha minvat considerablement el nostre poder com a productors al permetre a les empreses moure’s pel món localitzant-se allà on les condicions laborals precàries o les menors mesures ambientals fan que la producció surti més econòmica. El senyor Ford sabia que els seus treballadors eren el més important de la seva empresa, en depenia de la mateixa manera que els obrers depenien del sou, el que provocava una relació simbiòtica entre obrers i empresari. Avui en dia aquest lligam ja no existeix. Malgrat tot, encara continuem essent la unitat bàsica de treball, així com també existeixen molts treballs que no es poden deslocalitzar, perquè per la naturalesa del producte els costos de transport són una despesa inassumible. Per altra banda, una de les conseqüències del peak oil és que el transport incrementarà progressivament el seu cost, el que segurament provocarà un nou acostament de la indústria als mercats.

Però tot i sent conscients del nostre poder com a consumidors, es fa molt difícil exercir-lo, perquè depenem del sou per viure i ningú vol ser despatxat. El treball assalariat ens fa esclaus del sistema, no ho podem evitar. El nostre poder com a productors rau en la mesura que som capaços d’alliberar-nos d’aquest treball assalariat (sóc conscient que és més fàcil de dir que de fer) i som capaços d’engegar projectes propis basats en el cooperativisme. La crisi actual ha demostrat, amb dades objectives, que les cooperatives estan aguantant millor l’envestida que les empreses, ja siguin limitades o anònimes.

Com a treballadors assalariats, una possible eina a emprar són les col·lectivitzacions. Amb el context econòmic actual, moltes empreses multinacionals opten per retornar la producció als països d’origen, tancant filials que havien comprat, com Derbi o Cacaolat. Es tracta d’empreses rendibles, sense pèrdues, que es tanquen perquè ofereixen menys beneficis dels que s’havia calculat o perquè centralitzar la producció és més rentable. En aquests casos, els treballadors han de recuperar l’esperit de les revolucions dels anys 30 i haurien d’aprofitar per quedar-se les empreses transformant-les en cooperatives. Sona agosarat i un pèl somniador, però l’alternativa per als treballadors d’aquestes empreses és l’atur.

Últimament estan apareixent noves iniciatives que busquen globalitat, intentant oferir un estil de vida coherent, són les anomenades cooperatives integrals, que uneixen la producció i el consum, convertint-los en un acte comunitari i solidari, al marge de l’especulació del sistema capitalista. Algunes d’aquestes cooperatives funcionen amb moneda social, un sistema monetari al marge de les divises internacionals i de les especulacions borsàries.

Divagacions finals

Tots aquestes eines exposades fins ara tenen un punt en comú: el poder que tenim com a persones. Un poder que es basa en el respecte a l’altre, en ser conseqüents amb el que fem, mirant de no trepitjar a ningú en cada pas que fem. Conseqüentment, un dels pilars per a avançar cap a un mon millor és l’educació, no només l’educació formal de l’escola, que també és important, sinó aquella educació que ens ensenya a ser millors persones, la educació que donem als nostres fills, als nostres conciutadans, etc. Passejar pel carrer amb un somriure i disposats a ajudar a qui ho necessiti és una gran eina de transformació social.

En definitiva, es tracta de ser intel·ligents i utilitzar aquesta intel·ligència per a fer del món un lloc més agradable per a tots i totes, no només per als nostres. Intel·ligents per saber aprofitar les febleses del sistema i anar-hi fent forat, sabent compaginar el portar una vida agradable amb intentar ser el màxim de coherents possibles, s’ha de tenir clar que ser coherent al 100% és impossible si un no es vol tornar boig. No serveix de res viure amargats o enfrontar-nos de cares contra el sistema, és un David contra Goliat, però on la fona la té Goliat. Es tracta d’unir voluntats, de crear consciència, sense oblidar mai que, al cap i a la fi, el sistema som nosaltres.

-----------------------------

* A l’hora de redactar aquest text ho faig des de la perspectiva local, conscient que en moltes parts del món es viu una realitat molt diferent a la que analitzo en el text.