Ciutats intel·ligents o ciutats construïdes intel·ligentment?

Per saber si una ciutat s’acosta a la sostenibilitat, la podem tractar com un ecosistema, on la funció E/H faria d’indicador. E seria els recursos que la ciutat consumeix i H la complexitat, o l’intercanvi d’informació. Com més petit és el resultat més sostenible es pot considerar la ciutat (Rueda, 1999: 24). En aquesta perspectiva, les smart cities són una resposta apropiada per a la sostenibilitat, doncs treballen en aquests dos fronts: la millora de l’eficiència energètica i la gestió de la informació (Fernández, 2011b).

Però la realitat es sol mostrar més complexa, la ciutat sostenible no és només la funció E/H ni tampoc es pot basar només en tecnologia. Cal diferenciar entre ciutats intel·ligents i ciutats construïdes intel·ligentment. Els problemes de la ciutat són sobretot polítics i ètics i, per tant, les solucions no poden ser només tecnològiques (Fariña, 2012), l’aplicació de la tecnologia per a la millora de la sostenibilitat ens remet a la paradoxa formulada ja l’any 1865 per Jevons, per la qual qualsevol millora en l’eficiència produeix un efecte rebot que fa augmentar el consum, un exemple el trobem en la torre AGBAR, un edifici que sense l’eficiència dels LED seria impensable tenir completament il·luminat.

L'art d'amargar-se la vida en el món associatiu

Fa una temporada vaig llegir el llibre L’art d’amargar-se la vida de Paul Watzlawick, un llibre original i divertit a la vegada que molt útil, un llibre que dóna lliçons de com amargar-se la vida, uns consells que en el fons no expliquen sinó coses que la majoria ja fem sense adonar-nos que realment no fem que amargar-nos la vida. Un llibre d’”anti-auto-ajuda”, satíric i intel·ligent en parts iguals. Tot i que el llibre fa referència a actituds individuals, mentre el llegia no podia evitar trobar paral·lelismes amb comportaments del món associatiu, comportaments que es poden trobar en moltes associacions i que només ajuden a amargar la vida dels que ens formen part. I això és el que em proposo en aquest escrit, escriure un breu manual, a l’estil de Watzlawick, sobre com amargar-nos la vida formant part d’una  associació.