L'art d'amargar-se la vida en el món associatiu

Fa una temporada vaig llegir el llibre L’art d’amargar-se la vida de Paul Watzlawick, un llibre original i divertit a la vegada que molt útil, un llibre que dóna lliçons de com amargar-se la vida, uns consells que en el fons no expliquen sinó coses que la majoria ja fem sense adonar-nos que realment no fem que amargar-nos la vida. Un llibre d’”anti-auto-ajuda”, satíric i intel·ligent en parts iguals. Tot i que el llibre fa referència a actituds individuals, mentre el llegia no podia evitar trobar paral·lelismes amb comportaments del món associatiu, comportaments que es poden trobar en moltes associacions i que només ajuden a amargar la vida dels que ens formen part. I això és el que em proposo en aquest escrit, escriure un breu manual, a l’estil de Watzlawick, sobre com amargar-nos la vida formant part d’una  associació.

--------------------------------------------------

Moltes associacions necessiten estar amargades, perquè si tot funcionés bé, de què es queixarien els seus membres? Per aquest motiu penso que aquest escrit és extremadament útil per donar lliçons a totes aquelles associacions que estan funcionant bé i volen deixar de fer-ho per trobar sentit a les seves queixes.

El primer consell és ser fidels a les idees de fundació de l’associació, convertir l’objectiu o la lluita de l’associació en l’estil d’actuar d’aquesta, de manera que ser coherents amb el que defensem sigui més important que l’estratègia per aconseguir l’objectiu. La finalitat és aconseguir ser capaços de fins i tot renunciar a aquells passos que ens acosten a l’objectiu perquè no són l’objectiu final. També es tracta de no variar mai els objectius pels que va ser creada l’associació, és important obviar que la societat pot haver canviat, ja que això ens obligaria a canviar els nostres principis i hem de ser fidels a la idea original. Per ser fidels a nosaltres mateixos, també és important no pactar mai amb altres associacions que, encara que per estratègia ens puguin ser útils, tinguin uns principis diferents als nostres.

Una altra bona manera d’amargar-se la vida és jugant amb el passat. El primer exercici que podem provar és oblidant totes les coses bones que s’han fet amb anterioritat i només recordar les dolentes, en el cas que siguem membres d’una junta que ha arribat al càrrec fa poc, encara és més fàcil, simplement ens hem de dedicar a criticar tot el que la junta anterior va fer, és important tenir clar que nosaltres som la millor junta que mai ha passat per l’associació. Si aquest exercici no us agrada, es pot provar a la inversa, també és una bona manera d’amargar-nos l’existència, es tracta simplement d’adonar-nos que abans tot era millor: els membres de l’associació teníem més compromís, el voluntariat està desapareixent, abans es donaven més subvencions, la professionalització s’està carregant el món associatiu, hi ha molts ganxos on agafar-nos, el que converteix l’exercici en fàcil i molt eficaç.

Watzlawick explica una història d’un home que estava buscant les claus sota una farola quan se li acosta un policia i li ofereix ajuda, l’home li explica que ha perdut les claus, al cap d’una estona de buscar-les, el policia li pregunta si realment les ha perdut allà. L’home li contesta que no i, senyalant a una cantonada fosca, li diu que les ha perdut allà però que és massa fosc per buscar-hi. Aquesta història ens introdueix un altre gran exercici per amargar-nos la vida, es tracta de provar repetidament una activitat que no ha funcionat, és important culpar-nos de no haver-hi dedicat prou esforços. Una bona manera és, després d’organitzar una activitat on no hi ha hagut assistència, programar la mateixa activitat per al cap de tres mesos i dedicar el doble d’esforços en la difusió i, si continua no venint gent, la solució no pot ser altra que dedicar el triple d’esforços en la difusió el pròxim cop, tenint clar que la culpa és nostra per no esforçar-nos-hi prou.

Però també és molt eficaç fer el procediment a la inversa, autoconvèncer-nos que una activitat no funcionarà i, sense haver-ho comprovat ni tenir cap fonament, no organitzar-la mai. Tot i que encara és més eficaç, si realment tenim moltes ganes d’amargar-nos la vida, organitzar-la però amb el clar convenciment de que no sortirà bé, d’aquesta manera ens assegurem que realment no sortirà bé, és el que Watzlawick va batejar com l’autocompliment de la profecia.

Un altre exercici que proposa Watzlawick és el de l’home que espantava elefants per New York, convençut de que a NY no hi havia vist mai elefants gràcies a que ell es passava el dia espantant-los. Es tracta de sobreavaluar els riscos i ser increïblement cauts. El tema econòmic és un bon camp per posar a prova aquest exercici, es tracta de obsessionar-nos amb la viabilitat econòmica fins al punt que deixem de gastar diners en coses necessàries per l’associació per poder disposar de diners. És un exercici fàcil, només es necessita un tresorer disposat a dur-ho a terme. També podem muntar tota una bateria d’arguments que comencin amb “I si...” i que ens acabin convencent que no podem muntar una activitat perquè els riscos són massa grans. Un cop entrenats, és fàcil poder predir riscos a qualsevol activitat que es vulgui dur a terme.

Abandonant una mica el dia a dia de les associacions, també hi ha propostes que ens poden ajudar a amargar-nos en un sentit més ampli. Un de molt important és marcar-nos un objectiu prou ambiciós que ens asseguri que mai hi arribarem, perquè el dia que hi arribem ens veurem obligats a replantejar l’essència de l’associació i a trair els principis fundacionals. Aquest exercici es veu molt clar en les associacions de “Defensa de...” o “Salvem...”, una associació es pot fundar per aturar un parc eòlic o un transvasament, però el dia que el parc eòlic s’hagi desestimat què representa que ha de fer aquesta associació? Ha complert el seu objectiu i només li queda celebrar-ho, de què es queixarà a partir d’ara? En aquest sentit, per poder continuar queixant-nos permanentment és més útil marcar-nos objectiu més ambiciosos com per exemple “Salvem la fauna silvestre” i així ens assegurem que mai ens veurem obligats a celebrar que hem assolit els nostres objectius. És important no marcar-nos mai objectius secundaris més concrets, com seria el cas de “Salvem els òssos del Pirineu” per exemple, perquè es podria donar el cas d’aconseguir petites victòries que ens allunyarien de poder estar en constant amargor.

Un altre exercici que el llibre proposa és el de no creure’ns mai prou bons per poder ser mereixedors de cap ajuda. Per exemple, quan es presenta una persona nova que diu que vol col·laborar amb l’associació hem de pensar sempre que té interessos amagats, que no és possible que vulgui col·laborar amb la nostra causa desinteressadament. És important, per la consecució de l’exercici, desconfiar constantment d’aquesta persona i fer-li veure que l’estem vigilant, que mai acabarà de formar part dels “nostres”. I relacionat amb “els nostres”, un altre exercici molt útil per amargar-nos la vida en el món associatiu és el voler competir amb altres associacions que comparteixin els mateixos objectius que nosaltres, o similars, perquè “els altres” mai són tan bons com nosaltres, cal desconfiar-ne i fer-los veure que nosaltres fem les coses millor, que no cal que intentin imitar-nos que mai seran tan bons. Si controlem prou aquest exercici podem provar el “joc de les sumes a zero”, on si un guanya l’altre perd, un cop dins aquest joc, si l’associació forana aconsegueix un èxit és percebut per nosaltres com una derrota i a la inversa, si nosaltres aconseguim un èxit, hem de fer notar a l’altra associació que han perdut la batalla. Així ens assegurem de no alegrar-nos mai dels èxits dels altres, encara que aquests èxits ens puguin acostar en el camí a assolir els nostres objectius.

Watzlawick acaba l’epíleg del llibre amb una frase que diu el següent:

“Todo es Bueno... todo. El hombre es desdichado porque no sabe que sea dichoso. Sólo por esto. ¡Esto es todo, todo! Quien lo reconozca, será feliz en el acto, en el mismo instante...”

                                                                                                              Dostoievski. Los Demonios

La cita també podem aplicar al món associatiu dient alguna cosa de l’estil:

Tot és Bo…tot. Les associacions es desmotiven perquè no són conscients de la seva aportació a la societat. Només per això. Això és tot, tot! Les que en siguin conscients, es motivaran a l’acte, en el mateix instant.

I tal com diu Watzlawick: Tan desesperadament simple és la solució.