Per saber si una ciutat
s’acosta a la sostenibilitat, la podem tractar com un ecosistema, on la funció
E/H faria d’indicador. E seria els
recursos que la ciutat consumeix i H
la complexitat, o l’intercanvi d’informació. Com més petit és el resultat més
sostenible es pot considerar la ciutat (Rueda, 1999: 24). En aquesta
perspectiva, les smart cities són una resposta apropiada per a la sostenibilitat,
doncs treballen en aquests dos fronts: la millora de l’eficiència energètica i
la gestió de la informació (Fernández, 2011b).
Però la realitat es sol
mostrar més complexa, la ciutat sostenible no és només la funció E/H ni tampoc
es pot basar només en tecnologia. Cal diferenciar entre ciutats intel·ligents i
ciutats construïdes intel·ligentment. Els problemes de la
ciutat són sobretot polítics i ètics i, per tant, les solucions no poden ser
només tecnològiques (Fariña, 2012), l’aplicació de la tecnologia per a la
millora de la sostenibilitat ens remet a la paradoxa formulada ja l’any 1865 per
Jevons, per la qual qualsevol millora en l’eficiència produeix un efecte rebot
que fa augmentar el consum, un exemple el trobem en la torre AGBAR, un edifici
que sense l’eficiència dels LED seria impensable tenir completament il·luminat.
El triomf de les smart
cities s’explica per l’àmbit econòmic, ja que les empreses tecnològiques han
trobat en elles un nínxol econòmic formidable, potenciant així la marca smart (Salamaña, 2010). Per altra banda,
basar les millores ambientals en la innovació tecnològica genera desigualtats,
només permetent ser sostenible a qui pot pagar-ho.
En el camp social, les
smart cities també generen molts dubtes per l’afany per la informació, ja que
totes les xarxes disposen d’un operador que imposa la seva visió (Magrinyà,
1999: 43) i això significa control i uniformitat. Mentre que la sostenibilitat
és més afina a la diversitat i a la autonomia dels grups petits, que milloren
la resiliència en comparació a una estructura centralitzada com la que
necessiten les smart cities (Fariña, 2012).
Les ciutats no poden ser
intel·ligents, però sí que ho poden ser els ciutadans (Fariña, 2012), cal saber
combinar les innovacions tecnològiques amb la saviesa popular acumulada
(Austin, 2011), com per exemple l’arquitectura tradicional mediterrània; perquè
el concepte d’eficiència sona modern, però és tan antic com la vida a la terra.
I sobretot, cal entendre intel·ligència com l’entenia Piaget: com la capacitat
d’adaptació al medi.
Bibliografia
Austin, Steve (2011). “11
traits of a smart city: how’s LEX doing?”. Bluegrass
reVISIONS. (Blog: 15/02/2011). De: http://steveaustinlex.wordpress.com
Fariña, José (2012). “Smart
Cities, los inventos del TBO”. El blog de
José Fariña. Urbanismo, paisaje, territorio, sostenibilidad. (Blog:
03/01/2012). De: http://elblogdefarina.blogspot.com
Fernández, Manu (2011).
“De la ciudad sostenible a la smart city. No perder la perspectiva”. Ciudades a escala humana (Blog:
23/02/2011). De: http://www.ateneonaider.com
Fernández, Manu (2011).
“Smart City. Más allá de la gestión energética inteligente y las tecnologías
digitales”. Ciudades a escala humana
(Blog: 28/02/2011). De: http://www.ateneonaider.com
Magrinyà, Francesc
(1999) “Urbanisme de les xarxes: instrument de lectura de l’ecosistema urbà”. La ciutat sostenible: un procés de
transformació. Girona: Universitat de Girona; Ajuntament de Girona
Rueda, Salvador (1999)
“La ciutat mediterrània compacta i diversa, un model de ciutat sostenible”. La ciutat sostenible: un procés de
transformació. Girona: Universitat de Girona; Ajuntament de Girona
Salamaña, Isabel (2010).
“Nous reptes en infraestructura/tecnologia a les ciutats.” Repensar les polítiques urbanes 30 anys després. Barcelona:
ponència al Centre Ernest Lluch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada