Fa uns dies, quan van començar les acampades a Madrid i es van anar escampant per la península, crèiem, influenciats encara per les revolucions del nord d’Àfrica, que els esdeveniments marcarien un punt d’inflexió, que hi hauria un abans i un després d’allò, en definitiva, que estàvem fent història.
Però el resultat de les eleccions municipals ha estat com una galleda d’aigua freda, una patacada contra la realitat que, almenys a mi, m’ha fet plantejar moltes coses. Sumant totes les persones implicades, ni que sigui de manera ínfima, les acampades no congreguen més que una minoria. Una minoria que, si es vol, fa reinvindicacions justes, pel bé comú i, està clar, sense interessos privats ni polítics de cap mena. El problema el veig en la legitimitat d’aquestes reivindicacions, amb quin dret una minoria pot exigir res? Si alguna cosa caracteritza les democràcies, i fins i tot el sistema assembleari, és que les minories no decideixen, les decisions es prenen en funció de la majoria. Ens queixem que els polítics no representen el poble i ens atorguem la representació a nosaltres, quina diferència hi ha?
Un 27% de la població catalana amb dret a vot va votar CiU en aquestes eleccions passades, un partit que es mostra antagònic al que està passant a les acampades; un 27% és poc perquè CiU representi el conjunt de la societat; però quin tant per cent representem els indignats? Si arribem a l’1% podem estar contents. I això és el que fa dubtar de si hem d’exigir res al govern, o de si podem. Podem pensar que la gent que va a votar està alienada, que estan enganyats pel sistema, que només miren per la butxaca i moltes altres raons més, però aquest 27% també és el poble, i no considerar la seva opinió seria dictatorial, pensar que ells estan equivocats i nosaltres no, té un nom: despotisme, si es vol il·lustrat, però despotisme.
Però amb això no vull dir que les acampades siguin inútils, al contrari, les acampades tenen moltes utilitats, però penso que no la d’exigir. Les acampades han de servir per remoure i unir consciències, han de servir per demostrar que una part important de la població està descontenta amb el sistema, per dir als polítics: prou!. I també hem d’exigir, però si el que volem és democràcia real no podem exigir canvis, el que hem d’exigir són l’aparició d’òrgans de consulta on el conjunt de la població pugui decidir sobre els canvis que s’han de fer, hem d’exigir referèndums, que són l’instrument d’una democràcia real.
No hem de convertir-nos en una versió 2.0 de la dictadura del proletariat de Marx, hem de convertir-nos en els defensors de la democràcia i de la igualtat, i només deixant de parlar en nom del conjunt de la societat i essent conscients que potser no tothom pensa igual que nosaltres, aconseguirem defensar els ideals d’una autèntica democràcia, on el poble, tot el poble, no només el que surt al carrer a protestar, pugui tenir el poder. I, siguem-ne conscients, les decisions del poble potser no ens acabaran d’agradar.
Estic d’acord amb tu. Les acampades han passat de ser una mena d’Àgora de idees, espai públic temporal per la discussió i la posada en comú de protestes i idees, a ser un campament anti-sistema o anarquista. No es diu directament però cada vegada que vaig a l’assemblea (he anat a totes tot i que el diumenge, per esgotament, vaig marxar d’hora) m’adono que una gran majoria, no tots però si la majoria, estan només centrats en el sistema de vida de l’acampada; el sistema de viure fora el sistema i el contingut de la protesta, encara que hi ha qui s’hi esforça molt, és ignorat o menys tingut per la majoria. Francament, em sorprèn que no parlin de què fer després de l’acampada sent el més important! Suposo que amb el temps, que tot està anant molt de pressa, les idees estaran més clares i anirem tots sota un front comú on tots ens puguem veure representats. Hi ha qui s’està esforçant molt allà dins (i fora també).
ResponEliminaMeri