Paraula de Zygmunt Bauman

 

Dilluns passat vaig tenir la sort d’assistir a un diàleg entre Joan Subirats, un il·lustre politòleg català especialitzat en polítiques públiques, i el gran Zygmunt Bauman, sociòleg encunyador del concepte de modernitat líquida. Durant l’acte, organitzat per l’obra social de CatalunyaCaixa, vaig gaudir molt de la lucidesa de Bauman, una persona que emana saviesa, que se li veu que ha viscut molt i que ha pensat molt. Bauman, apel·lat per Subirats, va explicar coses molt interessants, d’interès general, coses que em va saber greu que només poguéssim escoltar les aproximadament 300 persones que ens vam reunir a l’auditori de la Pedrera (un escenari, altrament, ideal per a l’acte). És per aquest motiu que he decidit, mitjançant aquest blog (que tenia una mica abandonat, tot s’ha de dir), fer un breu resum de les quatre coses que més em van impressionar de les moltes dites per Bauman aquest passat 12 de desembre. El diàleg, protagonitzat per Bauman, però conduït per Subirats, es va centrar en quatre grans blocs: la crisi actual, l’augment de les desigualtats, els reptes de l’educació i el moviment dels indignats.

CRISI

Bauman va començar el primer bloc parlant de les causes de la crisi, causes que tots ja coneixem: l’endeutament excessiu dels ciutadans provocat pels bancs, l’endeutament d’empreses i estats, les finances que només busquen rendiments econòmics, etc. També va parlar de les conseqüències d’aquesta crisi, segons Bauman, les més rellevants, per ser conseqüències mai vistes fins al moment, són l’atur a llarg termini i el domini de les feines escombraria (feines amb salaris baixos, molt per sota de les aspiracions i capacitats dels individus i sense oportunitats de promoció).

Un cop feta aquesta introducció, Bauman va continuar explicant que calia diferenciar entre la crisi mundial (que en veritat, afegeixo jo, no és mundial sinó dels països “desenvolupats”) de la crisi institucional europea. Una crisi, aquesta segona, que Bauman atribueix al fet que la UE es va començar per la teulada: els primers homes que es van reunir per parlar d’una unió de països europeus només parlaven de carbó i d’acer, no parlaven d’identitat ni de valors. I aquest, segons Bauman, és un dels problemes de la UE, la falta d’un sentiment europeu, d’una identitat, sense la qual és molt difícil que els ciutadans puguin estar disposats a fer sacrificis per assegurar la pervivència d’una institució que veuen massa lunyana. Sobre la UE també va dir, a mode d’apunt, que, a curt termini, era urgent una política econòmica comuna, era de bojos tenir una sola moneda governada per 27 ministeris.

Segons Bauman, citant a Gramsci, la incertesa del moment es deu que vivim en un moment d’Interregnum, un moment en què les coses que fins ara funcionaven han deixat de fer-ho. Lligant-ho amb el concepte de Gramsci, Bauman va mencionar que el gran interrogant d’avui no era què s’havia de fer, sinó qui, fent referència a que la crisi dels estats-nació ha diluït la sobirania i la responsabilitat. L’estat-nació és, afagant el concepte d’Ulrich Bech, una idea-zombi, que és morta però que fa veure que és viva. Per aquest motiu cal pensar un nova democràcia, per exemplificar això, Bauman va parlar d’Aristòtil, pare del concepte de democràcia. Va explicar a mode d’anècdota què passaria si agaféssim Aristòtil i els seguéssim en un parlament actual, Bauman creu que li encantaria, pel debat i per la retòrica, però que mai endevinaria que allò és el màxim òrgan d’una democràcia. Aristòtil havia concebut una democràcia directa pensada per a la polis grega, llavors, els estats-nació van dissenyar la democràcia representativa, pensada per a la nova dimensió on s’havia de governar, un model que fins ara havia anat prou bé, però ara ens cal una nova democràcia, pensada pel món global.

Bauman vaa aprofitar que sortia el tema de la globalització per fer una petita reflexió on constatava que fins ara hem globalitzat tot allò dolent: finances, guerres, terrorisme, tràfic d’armes, etc. Però encara no hem globalitzat les coses bones: els drets humans universals, un sistema democràtic global, els valors, etc.

L’AUGMENT DE LA DESIGUALTAT

Aquest bloc, Bauman el va començar amb una afirmació que últimament també hem sentit de la boca d’altres savis que han viscut i pensat molt com Tony Judt o Stéphane Hessel: les desigualtats afecten negativament al conjunt de la societat, no només als desafavorits. Un cop dit això, es va posar a parlar de Henry Ford, utilitzant-lo d’exemple, explicant que Ford havia doblat el sous als seus treballadors perquè en depenia, sense els seus treballadors havia de tancar la fàbrica, i aquesta dependència entre l’empresa i els treballadors era un fre per a les desigualtats, els patrons no podien exprimir els treballadors perquè en depenien. Actualment, les empreses ja no depenen dels seus treballadors, poden traslladar-se a altres països sense massa problema, i, per tant, poden exprimir els seus treballadors, perquè si aquests protesten massa o exigeixen massa drets, tanquen, se’n van a produir a un altre país i llestos.

Va relacionar la mobilitat amb aquest fet, una mobilitat que es correlaciona amb la classe social, els empresaris són globals, governen empreses escampades pel món. Mentre les classes més desafavorides són les que tenen més problemes de mobilitat, condemnats a situacions il·legals quan intenten canviar de lloc per subsistir.

Relacionat amb la desigualtat i també en sintonia amb Judt i Hessel, va parlar de l’individualisme creixent de les nostres societats, un individualisme que ens perjudica a tots en la mesura que produeix desigualtat. Per parlar de l’individualisme, Bauman va contraposar la utopia dels jardiners a la dels caçadors. Els jardiners són el paradigma de la planificació, quan vols fer un jardí primer el penses, llavors fas una execució programada i el vigiles constantment perquè tot segueixi el camí planejat, fas fora els intrusos que no havies convidat, com males herbes, plagues, etc. En canvi, els caçadors van al bosc i intenten caçar el màxim de preses per al seu benefici, no procuren per si quedaran preses pels següents caçadors, simplement cacen i se’n van. Bauman va afirmar que actualment estem vivint com caçadors.

També va apel·lar a la necessitat del canvi constant, de la millora permanent, tenir clar que mai arribarem a la perfecció perquè, citant a Leo Battisti: “la perfecció és un estat de les coses en què qualsevol canvi és per anar a pitjor”.

EDUCACIÓ

Per iniciar el tercer bloc, Bauman va fer un símil armamentístic, explicant que des dels grecs fins fa poques dècades, es podia educar els infants utilitzant míssils balístics, que un cop els dispares ja saps on aniran, pots modificar l’orientació del canó, etc. però un cop disparat no el pots modificar. I això funcionava perquè les coses que aprenia un infant li servien per a tota la vida, en la modernitat líquida això ja no és així, no podem garantir que el que ensenyem avui pugui servir per demà, el món canvia massa ràpid. En resposta a això, cal educar utilitzant míssils intel·ligents, preparats per buscar l’objectiu si aquest varia, en definitiva, educar als nens i nenes del món actual perquè es facin preguntes i no perquè memoritzin respostes. Lligat amb això, Bauman va emfatitzar que la formació contínua és, avui, més important que mai.

Llavors va parlar de l’excés d’informació que sofrim actualment, donant una dada, si més no curiosa, va explicar que avui és possible trobar més informació en un suplement de diumenge del New York Times que la que tenia a la seva disposició un filòsof del segle XVIII al llarg de tota la seva vida. Al que Bauman respon que no ens cal més coneixement, el que ens calen són eines per filtrar-lo.

La reflexió més important que va fer sobre educació, segurament per innovadora, va ser sobre el fet que avui conviuen dos móns: l’online i l’offline. Amb el problema que les mateixes paraules tenen significats diferents segons el món on les utilitzem, un exemple molt clar és el d’amics, no és el mateix un amic offline que un amic en una xarxa social. Però, per Bauman, el més important d’això és el concepte de comunitat, al món offline tothom neix dins una comunitat i moltes persones moren dins la comunitat on van néixer, al llarg de la vida anem entrant dins comunitats, però és molt difícil entrar-hi, aquí Bauman va posar l’exemple dels immigrants i els problemes que tenen per ser acceptats en les comunitats del país de destí. Però un cop a dins encara és més difícil sortir-ne, calen excuses, es crea sentiment de culpabilitat i si la comunitat t’expulsa és terrible –Sòcrates, per exemple, preferí suïcidar-se abans que abandonar Atenes quan el van desterrar -. En canvi, al món online és molt senzill entrar i sortir de les comunitats, no hi ha cap problema, apago l’ordinador i sóc fora, no hi ha vincles emocionals o identitaris que retinguin. Segons Bauman, això és un problema, sobretot ara, quan està fent-se gran la primera generació que ja ha nascut en el món de les TIC, perquè les persones busquen les facilitats que ofereix el món online al món offline, el que provoca que la vida sigui més difícil d’afrontar. I aquest és, segons Bauman, un dels grans reptes de l’educació d’avui en dia.

MOVIMENT DELS INDIGNATS

El primer que va voler deixar clar Bauman sobre aquest tema és que és massa aviat per fer conclusions. Per justificar-ho va explicar que quan els bolxevics van ocupar el palau del Tsar, el NY Times només va publicar un petita nota al peu de la pàgina 10.

Sobre les protestes dels últims mesos va reflexionar sobre el fet que és fàcil posar-se d’acord sobre el que no volem, però que la cosa es complicava quan s’intentava parlar del que volem. Per aquest motiu, Bauman creu que els moviments de masses estan preparant el terreny, traient la runa en paraules exactes de Bauman, però és més dubtós que siguin capaços de construir-hi alguna cosa a sobre. Tot i això, va dir que la feina de treure la runa és molt important perquè algú pugui construir quelcom nou.

Finalment, comparant la primavera àrab amb els indignats, va atribuir l’èxit dels països àrabs en què es protestava contra un règim totalitari, que no accepta la controvèrsia, on la gent no pot estar al carrer. Protestar contra una democràcia és més complex, perquè no protestes per enderrocar el sistema sinó per millorar-lo.

Va acabar reflexionant sobre com les democràcies, per definició, han de florir amb la controvèrsia, assimilen aquesta controvèrsia per créixer i millorar. El problema és que les democràcies actuals no tenen capacitat per fer-ho, perquè el poder econòmic és qui té el poder de decisió.