Desigualtat: quan els savis i la realitat es troben.

El primer en explicar-m’ho va ser el magnífic Zygmunt Bauman, però no va ser l’últim, rere seu també m’ho van explicar Stephane Haesel i el seu famós llibre “Indigneu-vos”, també Tony Judt en el seu “El món no se’n surt” i algun altre que segur que oblido. Els tres savis ancians, si se’m permet la confiança, tenen (o tenien en el cas de Judt, en pau descansi) molt clar que la desigualtat no només afecta als que estan a sota sinó que ens afecta a totes i a tots, afecta sobretot al  famós 99% que últimament s’està posant de moda. Tot i que a l’1% restant, els que són immunes a tot, també els perjudica la desigualtat, però amb la paradoxa que aquesta mateixa desigualtat és la que els permet mantenir el seu status.

Però la realitat sempre és més punyent que el que un aprèn dels llibres, i aquesta estada de cinc mesos a Costa Rica m’ha fet experimentar el que els savis ancians m’havien explicat directament o entre línies. I és que a Costa Rica, tot i ser el país d’Amèrica Central amb el gruix de classe mitjana més important, la desigualtat es respira als carrers. Es respira davant la permanent presència dels de sota, materialitzat en els barris de barraques, en els indigents que hi ha arreu, en la pobresa que es veu pels carrers... Però no només els de sota transmeten desigualtat, la desigualtat, o millor dit, com aquesta afecta als que no estan a sota, es percep en l’urbanisme: en les cases tancades, en les urbanitzacions privades d’accés restringit, en els filferros d’espines que protegeixen els patis de les llars, etc., també es percep en la desconfiança de la gent cap als seus iguals, en la por amb què passegen pels carrers del seu propi barri, en totes les hores que les històries d’atracaments omplen converses de taverna. I sobretot es nota en la pròpia pell després d’haver estat estrenat com a víctima d’un atracament, tota la desconfiança i la por que es notava en terceres persones passa a formar part d’un mateix i els carrers ja no són iguals de nit, es torna impossible mirar igual que abans els veïns que et creues pel carrer, tothom es torna sospitós d’esdevenir el pròxim protagonista d’una nova història d’atracaments.

I així, la bibliografia i la realitat es posen d’acord un cop més i em fan adonar que, realment, la desigualtat no només afecta als de sota, també obliga als de dalt, i sobretot als del mig, a viure entre reixes i a viure amb por, amb inseguretat. Condemna els espais públics a ser espais de desconfiança, permet la proliferació d’urbanitzacions privades, on les relacions socials es limiten es limiten al mateix estrat sòcioeconòmic, agreujant la desconfiança i la por vers els altres. Com deia Puagh: “Entre rejas vive quien algo tiene”, quanta raó tenien!

I és que la solució no és augmentar la protecció, posar reixes més altes, confinar-nos a l’interior dels murs de la nostra urbanització o tancar-nos a casa a partir de les nou del vespre, més seguretat no ens farà més feliços, potser ens resguardaran de ser víctimes, però a un preu massa alt. Zygmunt Bauman, considera que una de les premisses que la modernitat líquida és haver substituït la màxima de llibertat originada en la Revolució francesa, per la de seguretat, encara que sigui a costa de la pròpia llibertat.

Qualsevol raonament lògic porta a la conclusió que la solució es reduir aquesta desigualtat. Una desigualtat que és necessària perquè els de dalt puguin mantenir el seu nivell econòmic, mentre, impunes, practiquen la seva pròpia delinqüència, la que és pròpia de les èlits, una delinqüència que no fa sinó augmentar més la diferència. Mentrestant els de sota es veuen obligats també a convertir-se en delinqüents, però no per avarícia sinó per necessitat. I les principals víctimes, tant de la delinqüència que ve de baix com de la que ve de dalt, som els que estem enmig. Com si d’una família es tractés, el germà mitjà sempre és el que rep les patacades, i aquest, a la que pot, es venja amb el germà petit, a qui considera culpable de la seva desgràcia, mentre que qui mou els fils és el germà gran, que queda sempre impune gràcies a la seva posició privilegiada.

Calen doncs polítiques socials que permetin que ningú es vegi obligat a delinquir. Fins ara, la recepta sempre ha estat la mateixa: una temporada a l’ombra en unes presons que tenen completament oblidada la seva funció de reinserció i que han demostrat sobradament que no són cap solució. I és que la solució per una persona que viu en una situació marginal no pot ser apartar-la més, és una incoherència. El que cal és assegurar una pensió mínima perquè tothom pugui cobrir les seves necessitats bàsiques, perquè la delinqüència de baix és la delinqüència de qui no té res a perdre, la de qui està desesperat.

I no s’ha d’actuar contra els delinqüents? El meu parer és que la delinqüència contra la que realment cal lluitar no és la de la desesperació sinó la de l’avarícia, la delinqüència de dalt, la del 1%. I quan l’1% perdi els privilegis, la resta de solucionarà per si sol.

I és que, òbviament, tres savis ancians no poden estar equivocats en un mateix punt.