Paisatges sostenibles: contradicció, ficció o utopia?

Aquest post és una reflexió feta després de la lectura de "Sustainable landscapes: contradiction, fiction or utopia?, de Marc Antrop (2006). Però abans d’entrar a valorar si els paisatges sostenibles poden ser una realitat o no, cal una consideració prèvia, que Antrop oblida en el seu article, definir què significa un paisatge sostenible. A l’article dóna la sensació que paisatge sostenible s’assimila a explotació sostenible del territori, però el concepte de paisatge tot i incloure el territori és un xic més ampli, incloent també temes de percepció i d’identitat, que en l’article no s’expliciten.

Si s’entén sostenibilitat com la capacitat de “satisfer les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les generacions futures” (Brundtland, 1987), la primera pregunta que cal fer és quines necessitats satisfà el paisatge, entès com “una porció del territori tal com la percep la població” (definició del Conveni Europeu del Paisatge). Com a porció de territori, satisfà totes aquelles demandes necessàries per al desenvolupament dels éssers humans, bàsicament productives i ambientals, però també socials. En la segona part de la definició és on les coses no són tan clares, un paisatge és més que el territori que el conforma, també és la percepció de la població que el contempla, per tant el paisatge satisfà unes necessitats que el territori físic no és capaç de satisfer, necessitats relacionades amb valors intangibles, com la cultura, la identitat o l’estètica.

En la primera part de la definició, els paisatges seran sostenibles en la mesura en què el territori en el seu conjunt sigui explotat de forma sostenible, en aquest àmbit hi ha un gran nombre d’estudis sobre sostenibilitat que posen en joc els serveis ambientals, l’economia verda, l’equitat, etc. És allà on el concepte de sostenibilitat s’ha treballat més a fons qüestionant models productius, econòmics i socials. Per altra banda, en la segona part de la definició de paisatge, el concepte de sostenibilitat no hi és tan clar. Si un paisatge satisfà la necessitat d’una població de sentir-se identificada amb un lloc, perquè aquest paisatge sigui sostenible ha de mantenir els referents que permeten a aquesta població identificar-s’hi, el seu genius loci; si un paisatge satisfà la necessitat d’una població de contemplar Bellesa, aquest paisatge serà sostenible en la mesura en què aquella població el continuï trobant bell. Com fer-ho és tot un altre assumpte.

Recuperant una afirmació de Pedroli (2010), si el paisatge és un reflex de la societat que el conforma, els paisatges haurien de ser sostenibles en la mesura que la societat és sostenible, però aquesta societat pot ser sostenible només tenint en compte criteris tangibles, com sembla que les tendències en sostenibilitat estan apuntant, el que provocaria que una societat que avancés cap a la sostenibilitat conformaria paisatges no sostenibles en la mesura que aquests no satisfarien les necessitats intangibles. Aquest enfocament es veu reforçat per les argumentacions de Haberl et al (2009) on defensen que una societat sostenible no significa la societat actual amb millores tecnològiques que la facin ser eficient, sinó una societat amb un nou metabolisme social, que serà tan diferent de la societat actual com ho era la societat industrial de la societat agrària, un canvi profund que pot tenir conseqüències imprevisibles en els valors intangibles del paisatge si aquests no es tenen en compte en el procés de transició cap a una societat sostenible.

David Harvey avisa que tot i que els processos són més importants que les formes, el que vindria a dir que una societat sostenible conformarà un paisatge sostenible, i no al revés; “les permanències produïdes funcionen com a bases sòlides i inamovibles”, pel que un paisatge sostenible condiciona una societat sostenible, i a l’inversa. Harvey ens preveu de no caure en el laissez-faire en política paisatgística amb l’esperança que transformant la societat el paisatge esdevindrà per se també sostenible. Calen polítiques actives que considerin els valors tangibles i intangibles del paisatge i que assegurin que aquest continuarà satisfent les necessitats de la població, posant èmfasi en aquells aspectes que s’escapen del sentit territorial del paisatge, perquè aquests ja són contemplats des d’altres vessants més físicoeconòmiques. I per això, cal primer tenir clar quines necessitats intangibles satisfà cada paisatge i en quina mesura aquests paisatges poden transformar-se sense perdre aquestes virtuts. És indubtable que els paisatges són dinàmics i ho han de seguir essent si es volen mantenir vius, però amb un bon planejament és possible no caure en el “pessebrisme” sense amenaçar l’estructura d’un paisatge. Només així, es podrà fer una transició cap a una nova societat sostenible que no posi en risc els valors que els paisatges han adquirit, en gran mesura, gràcies a la seva estabilitat en el temps. 

Referències

• Antrop, Marc (2006). Sustainable landscapes: contradiction, fiction or utopia? Landscape and Urban Planning. 75. 187-197
• Brundtland, Gro Harlem (1987). Our common future. Oxford: Oxford University Press
• Haberl, Helmut; Fischer-Kowalski, Marina; Krausmann, Fridolin; Martinez-Alier, Joan; Winiwarter, Verena. (2009). A socio-metabolic Transition towards Sustainability? Challenges for Another Great Transformation. Sustanaible Development. 19. 1-14.
• Pedroli, Bas (2010). “El paisatge a l’ensenyament superior a Europa: aprenent del paisatge”. Documents d’Anàlisi Geogràfica. 48. 179-192