L'ètica de la Terra d'Aldo Leopold

Si s’hagués de resumir el pensament d’Aldo Leopold en una frase, segurament s’utilitzaria la seva famosa frase “Cal pensar com una muntanya” (Alcoberro, n.d.). Aquesta desafortunada frase de Leopold ha estat llargament utilitzada pels moviments ecologistes nord-americans. Però aquesta frase, que va donar nom a un dels capítols del llibre “A Sand County Almanac”[1] ha estat erròniament interpretada per molts dels seguidors de Leopold (Riechmann, 2000).

Paisatges sostenibles: contradicció, ficció o utopia?

Aquest post és una reflexió feta després de la lectura de "Sustainable landscapes: contradiction, fiction or utopia?, de Marc Antrop (2006). Però abans d’entrar a valorar si els paisatges sostenibles poden ser una realitat o no, cal una consideració prèvia, que Antrop oblida en el seu article, definir què significa un paisatge sostenible. A l’article dóna la sensació que paisatge sostenible s’assimila a explotació sostenible del territori, però el concepte de paisatge tot i incloure el territori és un xic més ampli, incloent també temes de percepció i d’identitat, que en l’article no s’expliciten.

Si s’entén sostenibilitat com la capacitat de “satisfer les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les generacions futures” (Brundtland, 1987), la primera pregunta que cal fer és quines necessitats satisfà el paisatge, entès com “una porció del territori tal com la percep la població” (definició del Conveni Europeu del Paisatge). Com a porció de territori, satisfà totes aquelles demandes necessàries per al desenvolupament dels éssers humans, bàsicament productives i ambientals, però també socials. En la segona part de la definició és on les coses no són tan clares, un paisatge és més que el territori que el conforma, també és la percepció de la població que el contempla, per tant el paisatge satisfà unes necessitats que el territori físic no és capaç de satisfer, necessitats relacionades amb valors intangibles, com la cultura, la identitat o l’estètica.

Més enllà de més enllà dels límits del creixement

El llibre “Els límits del creixement” fou encarregat l’any 1970 pel Club de Roma, un grup format per 105 científics, polítics i altres figures que provenien de 30 països diferents, l’objectiu dels quals era reflexionar sobre els canvis que s’estaven produint al planeta com a conseqüència de les activitats humanes. El Club de Roma ha estat considerat una institució paradigmàtica del neomaltusianisme, un pensament que es veu molt reflectit en algunes de les seves publicacions, com és el cas del llibre que ens ocupa.

El llibre es va encarregar amb l’objectiu de, segons es comenta a la introducció, “induir als lectors a pensar en les conseqüències del creixement i a considerar la necessitat d’una acció concertada si realment volem preservar l’habitabilitat de la Terra per a nosaltres i els nostres fills”. La metodologia utilitzada per al llibre beu directament del paradigma neopositivista de l’època, motiu pel qual els autors es basen estrictament en dades quantitatives i en raonaments científics i matemàtics per a elaborar les conclusions.

La conclusió més important a la que va arribar el llibre és que no es pot créixer infinitament en un planeta finit, concretament els autos deien que “si la industrialització, la contaminació ambiental, la producció d’aliments i l’esgotament dels recursos mantenen les tendències actuals de creixement de la població mundial, aquest planeta assolirà els límits del seu creixement en el transcurs dels pròxims cent anys”.

Els "perquès" del conflicte de la N-II

Estat de la qüestió en un mapa mental

Les infraestructures, especialment les viàries, afecten a molts àmbits de la nostra societat. Són el canal que més s’utilitza per als desplaçaments de persones i mercaderies. Però per altra banda, tot i que tots les usem, cada cop més persones tenen clar que la seva presència provoca greus problemes en els ecosistemes, a l’hora que els vehicles són uns dels grans emissors de gasos d’efecte hivernacle. Les carreteres, especialment les vies ràpides, són un vector imprescindible per al desenvolupament econòmic d’una regió, una regió ben connectada té més capacitat d’atraure activitat econòmica i els seus habitants tenen més facilitat per desplaçar-se per anar a treballar. Però les infraestructures no són només una qüestió econòmica i social, l’organització territorial d’Espanya, les ha convertit també en un front de lluita polític, que són utilitzades com a cara visible de l’espoli fiscal d’Espanya cap a Catalunya. O com a mostra de generositat, en el cas contrari, d’Espanya cap a Catalunya.