Fa uns dies, quan van començar les acampades a Madrid i es van anar escampant per la península, crèiem, influenciats encara per les revolucions del nord d’Àfrica, que els esdeveniments marcarien un punt d’inflexió, que hi hauria un abans i un després d’allò, en definitiva, que estàvem fent història.
Però el resultat de les eleccions municipals ha estat com una galleda d’aigua freda, una patacada contra la realitat que, almenys a mi, m’ha fet plantejar moltes coses. Sumant totes les persones implicades, ni que sigui de manera ínfima, les acampades no congreguen més que una minoria. Una minoria que, si es vol, fa reinvindicacions justes, pel bé comú i, està clar, sense interessos privats ni polítics de cap mena. El problema el veig en la legitimitat d’aquestes reivindicacions, amb quin dret una minoria pot exigir res? Si alguna cosa caracteritza les democràcies, i fins i tot el sistema assembleari, és que les minories no decideixen, les decisions es prenen en funció de la majoria. Ens queixem que els polítics no representen el poble i ens atorguem la representació a nosaltres, quina diferència hi ha?
