Es busquen herois

Molts entesos, i d’altres no tan entesos, que han opinat en diferents mitjans sobre el 15M, coincideixen en què una possible continuació del moviment seria que es convertís en una formació política, que pogués presentar-se a les properes eleccions generals i obtenir representació democràtica per poder tirar endavant les propostes que es formulen des de les diferents assemblees. En un article al diari ARA, Toni Soler deia que aquesta era la prova de foc a la que s’havien de sotmetre els moviments ciutadans per demostrar que realment eren representatius d’un sector de la societat.

Reflexions sobre la legitimitat de les acampades

Fa uns dies, quan van començar les acampades a Madrid i es van anar escampant per la península, crèiem, influenciats encara per les revolucions del nord d’Àfrica, que els esdeveniments marcarien un punt d’inflexió, que hi hauria un abans i un després d’allò, en definitiva, que estàvem fent història.

Però el resultat de les eleccions municipals ha estat com una galleda d’aigua freda, una patacada contra la realitat que, almenys a mi, m’ha fet plantejar moltes coses. Sumant totes les persones implicades, ni que sigui de manera ínfima, les acampades no congreguen més que una minoria. Una minoria que, si es vol, fa reinvindicacions justes, pel bé comú i, està clar, sense interessos privats ni polítics de cap mena. El problema el veig en la legitimitat d’aquestes reivindicacions, amb quin dret una minoria pot exigir res? Si alguna cosa caracteritza les democràcies, i fins i tot el sistema assembleari, és que les minories no decideixen, les decisions es prenen en funció de la majoria. Ens queixem que els polítics no representen el poble i ens atorguem la representació a nosaltres, quina diferència hi ha?

Informe sobre l'organització territorial de Catalunya

Proposta d'organització territorial del mal anomenat "informe Roca"

La complicació més punyent en la organització territorial de Catalunya és el fet d’haver de conviure amb dos models diferents de govern. Mentre l’Estat espanyol, tot i ser un model federal mostra reticències a cedir més sobirania i es guarda certes competències per ell, el govern català aposta per una descentralització més marcada, no només respecte Espanya sinó també dins el territori català. Un exemple d’això és la situació de la sobirania de l’organització territorial, l’Estat espanyol marca que els límits de qualsevol província han de ser una decisió de les Corts Generals, o el que és el mateix, qualsevol província que vulgui canviar els seus límits necessita l’acord de tots els espanyols; mentre que les comarques, que amb el canvi d’escala serien l’equivalent a les províncies espanyoles, només necessiten l’acord dels habitants que viuen en el territori afectat. Així, mentre que per canviar les províncies per vegueries faria falta l’acord de tot l’Estat, la comarca del Pla de l’Estany només va necessitar l’acord dels municipis que conformarien la nova comarca per separar-se del Gironès.

La banalització dels paisatges, inspirat en Joan Nogué

La torre AGBAR de Barcelona com a exemple de banalització i singularització

Després de llegir uns quants articles del geògraf humanista Joan Nogué, m'he atrevit a llançar unes reflexions que m'han suggerit els seus treballs. A l'article complet es pot consultar la bibliografia utilitzada per a l'escrit

La globalització, juntament amb tot el que comporta, és una dels principals causes de l'actual proliferació de paisatges banals, repetitius. La globalització és la culpable que determinats paisatges es repeteixin en diferents parts del món, també és la causant de que certes cultures s'imposin sobre les altres i un dels motors de la ràpida transformació que estan vivint els paisatges d'arreu del planeta, sobretot els urbans però també els rurals.

De Jane Jacobs a Jordi Borja i tiro perquè em toca

Jane Jacobs

Llegint alguns textos del geògraf Jordi Borja i de l’emblemàtica Jane Jacobs m’he adonat que els dos pensadors coincideixen en molts aspectes. Els dos es mostren preocupats per la seguretat de l’espai públic i culpen a l’urbanisme funcionalista de no generar espais polivalent on sempre hi hagi ulls de ciutadans que vigilin. Coincideixen en molts aspectes tot i no compartir contextos; mentre Jacobs està vivint l’hegemonia de l’arquitectura moderna de Le Corbusier, contra la que es posiciona; Borja conviu amb les anomenades ciutats postmodernistes que sembla que han deixat endarrere els principis del CIAM, tot i continuar presentant les mateixes problemàtiques: inseguretat, poca diversitat d’usos, classisme, etc. Les nostres ciutats, i en conseqüència l’espai públic, no han solucionat els seus problemes en aquests darrers 40 anys tot i haver viscut un canvi de paradigma. Aquest fet pot indicar que el problema de les nostres ciutats no és tan un problema de reformes i plantejaments sinó un tema estructural, un problema d’origen.