Decréixer o morir, la trampa malthusiana del s. XXI

L’economista Thomas Robert Malthus publicava a finals del s. XVIII el seu famós “Primer assaig sobre la població”, en aquest assaig defensava que mentre que la població creixia a un ritme exponencial (2, 4, 8, 16, 32...), els aliments ho feien a ritme aritmètic (2, 4, 6, 8, 10...). Aquesta asincronia portaria inevitablement, segons Malthus, a un punt on no hi hauria prou aliments per abastir a la població, el que més tard s’ha anomenat la trampa malthusiana.  Davant d’això, Malthus va pronosticar una sèrie de frens preventius: retard de l’edat del matrimoni, reduir la fecunditat, retirar subsidis a les classes desafavorides, etc. Aquests frens preventius havien de servir per evitar arribar a la trampa malthusiana, on actuarien els frens repressius: bàsciament un augment de la mortalitat en forma d'epidèmies, fam, etc.. El que Malthus no va preveure fou l’enginy humà per afrontar les adversitats, que ha permès, mitjançant successives innovacions tècniques, anar esquivant els colls d’ampolla malthusians augmentant la productivitat i els rendiments agraris, un fenomen que sí havia predit, en canvi, Esther Boserup.

Independència sí, socialdemocràcia també.

En aquests dies en què sembla que el procés d’independència que està vivint Catalunya ha ocupat, no sense motiu, la totalitat dels mitjans, m’ha vingut de gust fer un breu parèntesi i parlar d’un altre gran clàssic dels nostres dies: la crisi.

Sembla que amb els càlculs i estudis exposats l’altre dia al programa “Valor afegit” de Tv3, el futur estat català no serà tan ric com ens pensem, i és per això que, amb procés nacional o sense, ens continuarà tocant plantar cara la crisi i a les seves conseqüències reals: les retallades. Em ve de gust parlar de la crisi perquè he tingut el privilegi de llegir un llibre que és una joia, que parla sense embuts i deixa les coses clares, tant parla de les causes com de les possibles solucions a aquesta crisi que estem vivint.

Costa Rica: donde nada es lo que parece. Memorias de un catalán en el neotrópico.

Nueve de la mañana del viernes 10 de febrero de 2012, salgo del aeropuerto, confiado y pensando: “No hay problema, hablan español, me puedo entender con todo el mundo”. Una tranquilidad que se desvanecería al instante, pues mi primer contacto con Costa Rica, Ronny, me dice alguna cosa en un idioma que parece español pero que no entiendo de nada, a la vez que me da un apretón de manos que parece que quiera convertir mi mano en olla de carne. Después de mi primer susto, realizamos un viaje en taxi hasta la casa donde voy a pasar los primeros días, Ronny y el taxista siguen hablando ese idioma extraño que me resulta familiar pero del que no entiendo ni palabra. Después de acomodarme, vamos con Ronny a la U y ahí, conozco una parte más dulce del país: Mari y sus compañeras infatigables en la lucha contra la degradación del Pirro, que son las encargadas de invitarme al que sería el primero de un sinfín de casados, o lo que es lo mismo: arroz, frijoles, ensalada y otras chunches varias.

Desigualtat: quan els savis i la realitat es troben.

El primer en explicar-m’ho va ser el magnífic Zygmunt Bauman, però no va ser l’últim, rere seu també m’ho van explicar Stephane Haesel i el seu famós llibre “Indigneu-vos”, també Tony Judt en el seu “El món no se’n surt” i algun altre que segur que oblido. Els tres savis ancians, si se’m permet la confiança, tenen (o tenien en el cas de Judt, en pau descansi) molt clar que la desigualtat no només afecta als que estan a sota sinó que ens afecta a totes i a tots, afecta sobretot al  famós 99% que últimament s’està posant de moda. Tot i que a l’1% restant, els que són immunes a tot, també els perjudica la desigualtat, però amb la paradoxa que aquesta mateixa desigualtat és la que els permet mantenir el seu status.

Ciutats intel·ligents o ciutats construïdes intel·ligentment?

Per saber si una ciutat s’acosta a la sostenibilitat, la podem tractar com un ecosistema, on la funció E/H faria d’indicador. E seria els recursos que la ciutat consumeix i H la complexitat, o l’intercanvi d’informació. Com més petit és el resultat més sostenible es pot considerar la ciutat (Rueda, 1999: 24). En aquesta perspectiva, les smart cities són una resposta apropiada per a la sostenibilitat, doncs treballen en aquests dos fronts: la millora de l’eficiència energètica i la gestió de la informació (Fernández, 2011b).

Però la realitat es sol mostrar més complexa, la ciutat sostenible no és només la funció E/H ni tampoc es pot basar només en tecnologia. Cal diferenciar entre ciutats intel·ligents i ciutats construïdes intel·ligentment. Els problemes de la ciutat són sobretot polítics i ètics i, per tant, les solucions no poden ser només tecnològiques (Fariña, 2012), l’aplicació de la tecnologia per a la millora de la sostenibilitat ens remet a la paradoxa formulada ja l’any 1865 per Jevons, per la qual qualsevol millora en l’eficiència produeix un efecte rebot que fa augmentar el consum, un exemple el trobem en la torre AGBAR, un edifici que sense l’eficiència dels LED seria impensable tenir completament il·luminat.

L'art d'amargar-se la vida en el món associatiu

Fa una temporada vaig llegir el llibre L’art d’amargar-se la vida de Paul Watzlawick, un llibre original i divertit a la vegada que molt útil, un llibre que dóna lliçons de com amargar-se la vida, uns consells que en el fons no expliquen sinó coses que la majoria ja fem sense adonar-nos que realment no fem que amargar-nos la vida. Un llibre d’”anti-auto-ajuda”, satíric i intel·ligent en parts iguals. Tot i que el llibre fa referència a actituds individuals, mentre el llegia no podia evitar trobar paral·lelismes amb comportaments del món associatiu, comportaments que es poden trobar en moltes associacions i que només ajuden a amargar la vida dels que ens formen part. I això és el que em proposo en aquest escrit, escriure un breu manual, a l’estil de Watzlawick, sobre com amargar-nos la vida formant part d’una  associació.

Fidelitat promiscua

L’objectiu d’aquest escrit és donar arguments que facin reflexionar sobre el concepte de fidelitat, entesa com a no promiscuïtat, com una invenció cultural que no forma part de la naturalesa humana i que, al meu entendre, destrueix més parelles de les que aconsegueix mantenir unides.

Per començar, és important situar els orígens de la sacralització de les relacions, el moment on va començar a veure’s de manera pejorativa la promiscuïtat. Segons van consensuar uns quants autors del s. XIX, entre ells Johann Jakob Bachofen[1], a l’”albada” de la humanitat els éssers humans s’organitzaven en una espècie de matriarcat on s’adoraven deïtats femenines i on les relacions sexuals, promiscues, honoraven aquestes deïtats. Segons expliquen Bachofen i altres autors, aquesta etapa de promiscuïtat va finalitzar en el moment en què la humanitat va descobrir que els mascles també participaven de la concepció, un descobriment empíric gràcies a la convivència amb els animals domesticats i a la seva observació. El moment en què els homes van saber que ells també participaven dels naixements, l’única manera d’assegurar-se que els fills que naixien de les seves parelles eren també seus era assegurar-se que aquestes no tenien relacions amb ningú més. Per tant, la no promiscuïtat va néixer com a mètode per assegurar la pròpia descendència, un impuls que forma part dels instints naturals de qualsevol espècie.

El poder de les persones

Aquest text vol ser una eina de reflexió per totes aquelles  persones que estem cansats d’un sistema que avança a costa de trepitjar a qui està a sota, d’un sistema on les persones són l’última prioritat, persones que volem canviar el sistema, que creiem que és possible i que volem creure que és inevitable.

Durant molts anys, massa, les ànsies de transformació s’han canalitzat en molts fragments de lluita: manifestacions, revoltes, vagues, etc. Lluites que han aconseguit guanyar molts dels drets del que ara gaudim, però que vist amb perspectiva, ja fa temps que no aconsegueixen res, ans al contrari, moltes d’aquestes lluites acaben generant un espiral de protesta que no arriba enlloc; m’explico, quants casos es coneixen de manifestacions fetes per una causa justa que han acabat amb aldarulls, generalment provocats per les autoritats? Aquests aldarulls, òbviament, han generat detencions i sancions, i aquestes detencions i sancions han generat noves manifestacions per protestar per les detencions, les sancions i la violència policial. El que provoca més detencions i més sancions i més protestes. En definitiva, una espiral que oblida la causa primera, la que feia estratègica la protesta, fos la que fos, una espiral que es retroalimenta, fent-nos perdre l’objectiu, l’horitzó a on volíem arribar.

Els reptes de l’Esplai en la societat líquida

Crear espais de cohesió social, combatre l’individualisme i retornar als nens el dret a empipar als adults

Societat postmoderna, societat del risc, societat líquida… són alguns dels noms amb què els acadèmics han batejat la societat occidental de les últimes dècades. Una societat marcada per haver-se convertit en una societat de consumidors, en lloc d’una societat de productors, com érem fins a mitjans del s. XX. Marcada per una globalització on les fronteres han perdut el sentit i tot està relacionat: les polítiques agràries de la UE fan passar gana als pagesos de Nicaragua, la guerra civil del Sudan provoca que a nosaltres en surti més car omplir el dipòsit, les decisions d’una assessoria nord-americana fan que se’ns pugi la hipoteca, i mil exemples més. Una societat marcada també pel triomf de les polítiques neoliberals que han sotmès la política a la dictadura dels mercats.

Nosaltres, els monitors i monitores no restem al marge d’aquests canvis, ens hem d’adaptar i respondre a les noves necessitats que presenten els nens i nenes actuals i continuar encaparrats en buscar la manera de col•laborar, des de l’educació en el lleure, per fer d’aquest un món més agradable per viure-hi. Per això cal un replantejament de l’esplai, pensat per a la societat moderna clàssica, no per aquesta nova societat líquida. Ens hem d’adaptar sense perdre el contingut, la base que ens dóna sentit: educar els nens i joves per a fer possible un món millor per a totes i tots.

A favor de la pujada de preu del combustible

La pujada del preu de la gasolina és un cas paradigmàtic de quan els interessos individuals  es donen l’esquena amb els col·lectius. Ens demostra que vivim en una paradoxa contínua, en una contradicció constant. A tots ens molesta que pugi el preu de la gasolina, ens fa perdre poder adquisitiu a l’hora que fa pujar de preu molts productes on el transport representa una part important del costos.

Però la pujada del preu del combustible, mirada des d’una perspectiva de col·lectivitat, és una bona notícia. Molts dels problemes del món actual estan provocats directament per l’abús que es fa del petroli i de la mobilitat. A nivell ambiental, la crema de petroli és un dels principals causants de l’escalfament global i la contaminació de les ciutats està provocada, en gran mesura, per l’ús i abús del vehicle privat. A nivell econòmic, la facilitat de mobilitat és la que ha permès la deslocalització d’empreses cap a països amb salaris baixos i sense drets laborals, ja que la proximitat als mercats ha perdut el seu valor com a actiu econòmic. Finalment, a nivell social (per tancar el triangle de la sostenibilitat), l’alta mobilitat ha provocat que infinitat de persones dediquin cada dia hores per arribar als llocs de treball, ampliant les fronteres del que es considera “normal” recórrer per anar a treballar, gent que per treballar de 8 a 4 (si té la sort de poder fer horari intensiu) marxa a les 6 del matí de casa i no torna fins 12 hores després; la facilitat de mobilitat també ha provocat que l’urbanisme es posés al servei del vehicle privat, construint-li els espais urbans a mida, hipotecant als ciutadans la tranquil·litat i el dret a anar a peu.