L'ètica de la Terra d'Aldo Leopold

Si s’hagués de resumir el pensament d’Aldo Leopold en una frase, segurament s’utilitzaria la seva famosa frase “Cal pensar com una muntanya” (Alcoberro, n.d.). Aquesta desafortunada frase de Leopold ha estat llargament utilitzada pels moviments ecologistes nord-americans. Però aquesta frase, que va donar nom a un dels capítols del llibre “A Sand County Almanac”[1] ha estat erròniament interpretada per molts dels seguidors de Leopold (Riechmann, 2000).

Paisatges sostenibles: contradicció, ficció o utopia?

Aquest post és una reflexió feta després de la lectura de "Sustainable landscapes: contradiction, fiction or utopia?, de Marc Antrop (2006). Però abans d’entrar a valorar si els paisatges sostenibles poden ser una realitat o no, cal una consideració prèvia, que Antrop oblida en el seu article, definir què significa un paisatge sostenible. A l’article dóna la sensació que paisatge sostenible s’assimila a explotació sostenible del territori, però el concepte de paisatge tot i incloure el territori és un xic més ampli, incloent també temes de percepció i d’identitat, que en l’article no s’expliciten.

Si s’entén sostenibilitat com la capacitat de “satisfer les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les generacions futures” (Brundtland, 1987), la primera pregunta que cal fer és quines necessitats satisfà el paisatge, entès com “una porció del territori tal com la percep la població” (definició del Conveni Europeu del Paisatge). Com a porció de territori, satisfà totes aquelles demandes necessàries per al desenvolupament dels éssers humans, bàsicament productives i ambientals, però també socials. En la segona part de la definició és on les coses no són tan clares, un paisatge és més que el territori que el conforma, també és la percepció de la població que el contempla, per tant el paisatge satisfà unes necessitats que el territori físic no és capaç de satisfer, necessitats relacionades amb valors intangibles, com la cultura, la identitat o l’estètica.

Més enllà de més enllà dels límits del creixement

El llibre “Els límits del creixement” fou encarregat l’any 1970 pel Club de Roma, un grup format per 105 científics, polítics i altres figures que provenien de 30 països diferents, l’objectiu dels quals era reflexionar sobre els canvis que s’estaven produint al planeta com a conseqüència de les activitats humanes. El Club de Roma ha estat considerat una institució paradigmàtica del neomaltusianisme, un pensament que es veu molt reflectit en algunes de les seves publicacions, com és el cas del llibre que ens ocupa.

El llibre es va encarregar amb l’objectiu de, segons es comenta a la introducció, “induir als lectors a pensar en les conseqüències del creixement i a considerar la necessitat d’una acció concertada si realment volem preservar l’habitabilitat de la Terra per a nosaltres i els nostres fills”. La metodologia utilitzada per al llibre beu directament del paradigma neopositivista de l’època, motiu pel qual els autors es basen estrictament en dades quantitatives i en raonaments científics i matemàtics per a elaborar les conclusions.

La conclusió més important a la que va arribar el llibre és que no es pot créixer infinitament en un planeta finit, concretament els autos deien que “si la industrialització, la contaminació ambiental, la producció d’aliments i l’esgotament dels recursos mantenen les tendències actuals de creixement de la població mundial, aquest planeta assolirà els límits del seu creixement en el transcurs dels pròxims cent anys”.

Els "perquès" del conflicte de la N-II

Estat de la qüestió en un mapa mental

Les infraestructures, especialment les viàries, afecten a molts àmbits de la nostra societat. Són el canal que més s’utilitza per als desplaçaments de persones i mercaderies. Però per altra banda, tot i que tots les usem, cada cop més persones tenen clar que la seva presència provoca greus problemes en els ecosistemes, a l’hora que els vehicles són uns dels grans emissors de gasos d’efecte hivernacle. Les carreteres, especialment les vies ràpides, són un vector imprescindible per al desenvolupament econòmic d’una regió, una regió ben connectada té més capacitat d’atraure activitat econòmica i els seus habitants tenen més facilitat per desplaçar-se per anar a treballar. Però les infraestructures no són només una qüestió econòmica i social, l’organització territorial d’Espanya, les ha convertit també en un front de lluita polític, que són utilitzades com a cara visible de l’espoli fiscal d’Espanya cap a Catalunya. O com a mostra de generositat, en el cas contrari, d’Espanya cap a Catalunya.

Decréixer o morir, la trampa malthusiana del s. XXI

L’economista Thomas Robert Malthus publicava a finals del s. XVIII el seu famós “Primer assaig sobre la població”, en aquest assaig defensava que mentre que la població creixia a un ritme exponencial (2, 4, 8, 16, 32...), els aliments ho feien a ritme aritmètic (2, 4, 6, 8, 10...). Aquesta asincronia portaria inevitablement, segons Malthus, a un punt on no hi hauria prou aliments per abastir a la població, el que més tard s’ha anomenat la trampa malthusiana.  Davant d’això, Malthus va pronosticar una sèrie de frens preventius: retard de l’edat del matrimoni, reduir la fecunditat, retirar subsidis a les classes desafavorides, etc. Aquests frens preventius havien de servir per evitar arribar a la trampa malthusiana, on actuarien els frens repressius: bàsciament un augment de la mortalitat en forma d'epidèmies, fam, etc.. El que Malthus no va preveure fou l’enginy humà per afrontar les adversitats, que ha permès, mitjançant successives innovacions tècniques, anar esquivant els colls d’ampolla malthusians augmentant la productivitat i els rendiments agraris, un fenomen que sí havia predit, en canvi, Esther Boserup.

Independència sí, socialdemocràcia també.

En aquests dies en què sembla que el procés d’independència que està vivint Catalunya ha ocupat, no sense motiu, la totalitat dels mitjans, m’ha vingut de gust fer un breu parèntesi i parlar d’un altre gran clàssic dels nostres dies: la crisi.

Sembla que amb els càlculs i estudis exposats l’altre dia al programa “Valor afegit” de Tv3, el futur estat català no serà tan ric com ens pensem, i és per això que, amb procés nacional o sense, ens continuarà tocant plantar cara la crisi i a les seves conseqüències reals: les retallades. Em ve de gust parlar de la crisi perquè he tingut el privilegi de llegir un llibre que és una joia, que parla sense embuts i deixa les coses clares, tant parla de les causes com de les possibles solucions a aquesta crisi que estem vivint.

Costa Rica: donde nada es lo que parece. Memorias de un catalán en el neotrópico.

Nueve de la mañana del viernes 10 de febrero de 2012, salgo del aeropuerto, confiado y pensando: “No hay problema, hablan español, me puedo entender con todo el mundo”. Una tranquilidad que se desvanecería al instante, pues mi primer contacto con Costa Rica, Ronny, me dice alguna cosa en un idioma que parece español pero que no entiendo de nada, a la vez que me da un apretón de manos que parece que quiera convertir mi mano en olla de carne. Después de mi primer susto, realizamos un viaje en taxi hasta la casa donde voy a pasar los primeros días, Ronny y el taxista siguen hablando ese idioma extraño que me resulta familiar pero del que no entiendo ni palabra. Después de acomodarme, vamos con Ronny a la U y ahí, conozco una parte más dulce del país: Mari y sus compañeras infatigables en la lucha contra la degradación del Pirro, que son las encargadas de invitarme al que sería el primero de un sinfín de casados, o lo que es lo mismo: arroz, frijoles, ensalada y otras chunches varias.

Desigualtat: quan els savis i la realitat es troben.

El primer en explicar-m’ho va ser el magnífic Zygmunt Bauman, però no va ser l’últim, rere seu també m’ho van explicar Stephane Haesel i el seu famós llibre “Indigneu-vos”, també Tony Judt en el seu “El món no se’n surt” i algun altre que segur que oblido. Els tres savis ancians, si se’m permet la confiança, tenen (o tenien en el cas de Judt, en pau descansi) molt clar que la desigualtat no només afecta als que estan a sota sinó que ens afecta a totes i a tots, afecta sobretot al  famós 99% que últimament s’està posant de moda. Tot i que a l’1% restant, els que són immunes a tot, també els perjudica la desigualtat, però amb la paradoxa que aquesta mateixa desigualtat és la que els permet mantenir el seu status.

Ciutats intel·ligents o ciutats construïdes intel·ligentment?

Per saber si una ciutat s’acosta a la sostenibilitat, la podem tractar com un ecosistema, on la funció E/H faria d’indicador. E seria els recursos que la ciutat consumeix i H la complexitat, o l’intercanvi d’informació. Com més petit és el resultat més sostenible es pot considerar la ciutat (Rueda, 1999: 24). En aquesta perspectiva, les smart cities són una resposta apropiada per a la sostenibilitat, doncs treballen en aquests dos fronts: la millora de l’eficiència energètica i la gestió de la informació (Fernández, 2011b).

Però la realitat es sol mostrar més complexa, la ciutat sostenible no és només la funció E/H ni tampoc es pot basar només en tecnologia. Cal diferenciar entre ciutats intel·ligents i ciutats construïdes intel·ligentment. Els problemes de la ciutat són sobretot polítics i ètics i, per tant, les solucions no poden ser només tecnològiques (Fariña, 2012), l’aplicació de la tecnologia per a la millora de la sostenibilitat ens remet a la paradoxa formulada ja l’any 1865 per Jevons, per la qual qualsevol millora en l’eficiència produeix un efecte rebot que fa augmentar el consum, un exemple el trobem en la torre AGBAR, un edifici que sense l’eficiència dels LED seria impensable tenir completament il·luminat.

L'art d'amargar-se la vida en el món associatiu

Fa una temporada vaig llegir el llibre L’art d’amargar-se la vida de Paul Watzlawick, un llibre original i divertit a la vegada que molt útil, un llibre que dóna lliçons de com amargar-se la vida, uns consells que en el fons no expliquen sinó coses que la majoria ja fem sense adonar-nos que realment no fem que amargar-nos la vida. Un llibre d’”anti-auto-ajuda”, satíric i intel·ligent en parts iguals. Tot i que el llibre fa referència a actituds individuals, mentre el llegia no podia evitar trobar paral·lelismes amb comportaments del món associatiu, comportaments que es poden trobar en moltes associacions i que només ajuden a amargar la vida dels que ens formen part. I això és el que em proposo en aquest escrit, escriure un breu manual, a l’estil de Watzlawick, sobre com amargar-nos la vida formant part d’una  associació.